23/04/2018

Pensar a llarg termini i fer a curt

4 min

EnginyerLa situació política a Catalunya és conflictiva, però per desgràcia estable i duradora. El govern central té una doble estratègia que passa per atemorir i escarmentar la població i per associar l'independentisme al terrorisme. Penes de presó provisional per als independentistes basant-se en les seves presumptes accions i també intencions, "intencionalitat de tornar a delinquir", i acusacions de terrorisme contra els autors de desordres públics.

L'estratègia de l’independentisme passa per humiliar l'Estat i demostrar la discrecionalitat de la justícia, fent-ho visible en el pla internacional amb la falta de sintonia entre les acusacions estatals i les sentències dels tribunals internacionals obligats a pronunciar-se per les demandes d’extradició dels jutges espanyols.

Són dues posicions difícilment reconciliables. Una té la força de l’acció de la justícia i la recerca d'accions que demostrin la component terrorista dels independentistes. L'altra té la força de la denúncia i l'explícita demostració dels fets.

El fet que els independentistes creguin que "si ara afluixem ens passaran per sobre" i que el govern central consideri que ara és el moment d’afeblir definitivament l'independentisme no permet ni als uns ni als altres canviar una dinàmica indubtablement destructiva.

Comparat amb fa un any, l'enfrontament ha pujat radicalment de nivell i de visibilitat. És difícil declarar ara que el problema català és local i que té una importància secundària. El 20% de l’Estat està en ebullició i efervescència. Correspon a Espanya solucionar-ho. Projectada a dos o tres anys, la situació és insostenible.

Però el convenciment compartit per uns i altres que encara hi ha camí per córrer fins a arribar a una situació irreversible alimenta la dinàmica de confrontació. Ningú té la sensació que més dany per a l’antagonista l’acabarà perjudicant, i per tant la confrontació s'autoalimenta i s'enforteix en lloc d’afeblir-se.

És evident qui és el fort i el feble en aquest conflicte, i el feble ha de pensar que arribats a un punt el fort pot tirar pel dret abandonant la contenció a què indueix l’observació d'espectadors externs. “Acabem amb aquesta situació d'una vegada..." És un perill remot però cert, perquè l'Estat considera que el valor que defensa és d'ordre superior.

La dinàmica d'associar el terrorisme amb els desordres públics dels CDR és un salt qualitatiu important que obliga l'independentisme a moure fitxa per demostrar la falsedat de l’argument –la comunicació és clau– i a contenir qualsevol acció que pugui servir per justificar la teoria, encara que sigui per excepció. És arriscat per a l'independentisme entrar en una discussió que no li pot portar res de bo. Només la proximitat amb el concepte, encara que no tingui base que el sustenti, és tòxica per a la seva imatge.

El conflicte no té sortida a curt termini, i a llarg la sortida és la negociació. Si això és així, el que ara li toca fer a l'independentisme és aguantar fins a arribar a la taula de negociació, ja sigui per a un nou encaix de Catalunya i Espanya o, més improbablement, per negociar la independència, evitant reaccions incontrolades que només serviran per afeblir la seva posició amb el perill que suposi un retrocés d'anys.

L'espera hauria de servir als independentistes per fer créixer el suport de la població a les seves tesis i per reduir el perill d'enfrontament entre la ciutadania de Catalunya. Ara no és probable, però si aquest perill puja de nivell podria arribar a ser un problema social greu.

És cert que la posició intransigent del govern central incrementa el suport que rep l’independentisme, perquè deixa sense arguments els que eren o són partidaris d’una tercera via pactada, la qual, pels fets tals com són, es demostra inviable.

La certesa de l'espera llarga i el perill de desestabilització abona la necessitat dels independentistes de fer govern, perquè és obvi que la seva pròpia situació guanyarà en força si disposen d’un instrument que els permeti administrar i representar Catalunya. Més encara si aconsegueixen fer un Govern més transversal, que no compti únicament amb el suport dels partits independentistes. Es tracta d'un objectiu indefugible en una estratègia que ha de comptar que el conflicte serà llarg. És curiós que pocs ho vegin i menys encara en parlin.

Sempre és necessari saber si l’estratègia s'ha de lligar a la pressa i la urgència o a la lentitud i la paciència. Són dues estratègies incompatibles i sembla que l'independentisme hauria d'optar, clarament i explícitament, per la paciència. El mateix es pot dir per al govern central, amb unes eleccions municipals que pot perdre i que el poden afeblir més enllà de la seva posició actual. Hauria de tenir més aviat pressa per plantejar una proposta de pacte... però no controla el temps de l’acció judicial, i l’opinió dels seus és partidària de la duresa amb l'independentisme. Per tant, l’estratègia també serà la lentitud, encara que la correcta seria la contrària.

Analitzada la situació, i tal com s'ha apuntat, no es preveu que pugui desembocar a curt termini en una solució. És una desgràcia per al país, que en pateix les conseqüències en el dia a dia, però confirmat, com sembla, que el conflicte va per llarg, més valdria que tots ens preparéssim per fer-lo més suportable i en definitiva menys nociu.

stats