Negociar... i negociar

La taula política, a curt termini, ha de resoldre el problema dels presos i exiliats

Quim Torra i Pedro Sánchez amb els altres participants de la taula de diàleg. / Borja B. Hojas/Getty Images

La proposta d’ERC de condicionar el suport al govern central a la creació d’una taula de negociació entre governs pel problema polític català –una taula que accepti aquest problema com a polític i no com a policial ni jurídic– ha estat considerada per molts una quimera. 

No és rellevant especular, ara, sobre el que podria ser. El que és: una taula amb un objectiu independent de la política del dia a dia, fins i tot de les eleccions o de l’aprovació de lleis (pressupost) als Parlaments català i espanyol.

Els avantatges d’aquesta orientació són obvis: l’enfocament és únic i centrat en un objectiu. Els desavantatges, també: el fracàs, si arribés, faria que la situació resultant fos pitjor que la prèvia a l’intent.

La negociació que ara s’inicia serà llarga i requereix, no impedeix, una acció paral·lela en què es puguin discutir qüestions d’àmbit autonòmic, transferències que importen a les parts, especialment a la catalana; és a dir, que no precisen d’un canvi d’escenari polític. El vehicle és la comissió de negociació bilateral, que existeix des de fa temps i que certament ha tingut un rendiment escàs.

No hi ha dubte que l’avenç en aquests assumptes facilitarà l’acord a la taula de negociació, perquè es tractaria de cessions del govern central que no depenen més que de la voluntat de fer-les. Demostrarien la voluntat d’arribar a acords i serien un mecanisme efectiu per donar seguretat a la part catalana.

S’ha especulat amb la necessitat que hi hagi unanimitat en el si dels equips negociadors. Aquesta unanimitat és efectivament un avantatge, però la societat catalana no és uniforme, els matisos i orientacions polítiques existeixen i es veuen reflectits en els partits. Aquesta és la realitat de què s’ha de partir. El límit és la confrontació directa, i no és acceptable; la diferent priorització sí que ho és, perquè és negociable. No cal magnificar una qüestió que no té una importància cabdal.

Després d’anys de confrontació, la ciutadania desitja l’entesa, no a qualsevol preu, però sí amb un cost raonable i amb un to tolerable

El temps també hi ajudarà, perquè els equips aprendran a negociar, a identificar on és possible l’acord.

En definitiva, s’ha avançat en la bona direcció, però no serà una trajectòria lineal ni tampoc serà recorreguda a velocitat uniforme. Cal donar temps.

Tot això condueix a l’esperança que el nivell de confrontació es redueixi, i que l’esquerra de PSOE i Podem i el sobiranisme d’ERC i JxCat creïn un entorn en què hi hagi discussió, però civilitzada, no intempestiva.

Després d’anys de confrontació, la ciutadania desitja l’entesa, no a qualsevol preu, però sí amb un cost raonable i amb un to tolerable.

L’existència simultània de dues taules de negociació, la política i la bilateral, permet compensar les posicions defensades en una i altra i compassar les demandes i les posicions, dures o flexibles segons les circumstàncies.

S’ha de reconèixer que l’escenari ha estat ben triat. Ara cal que, amb la intel·ligència de la negociació, aquest escenari es demostri efectiu.

Els resultats de la taula política, a curt termini, han de resoldre el problema dels presos i exiliats. Un camí és la modificació del Codi Penal. L’eliminació, com a Europa, del delicte de sedició alliberaria els ja condemnats sense esperar la sentència dels tribunals europeus. Un altre cas és l’indult per a delictes menors, com la malversació de fons públics, que alliberaria aquells que estan acusats només per aquests delictes. La consulta sobre l’encaix de Catalunya i Espanya necessita la variable del temps. Per exemple, només després de dues eleccions autonòmiques guanyades pels partits independentistes amb majoria de vots l’Estat acceptaria una consulta sobre la independència que conduiria a una negociació.

Els resultats de la Comissió Bilateral han de produir resultats a curt i mitjà termini en funció de les dificultats administratives de cada qüestió. En ports, la transferència és fàcil; per gestió i administració econòmica ja són pràcticament autònoms, però el marc legal canviarà. En aeroports, Aena és una societat cotitzada amb participació privada. La segregació afectarà la valoració de la companyia i s’han de definir mecanismes que compensin la pèrdua dels accionistes. En Rodalies, la dificultat rau en definir la compensació econòmica de la subinversió del ministeri dels darrers anys, compensació que ha d’acompanyar la transferència del servei. L’Agència Tributària total i compartida està definida a l’Estatut, però representa un problema administratiu de funcionaris que han de ser traslladats i no poden ser-ho sense oferir-los alternatives. En universitats, tenir una llei d’universitats pròpia milloraria el sistema en governança i gestió econòmica, i s’ha de garantir l’accés als programes estatals de R+D.

L’avantatge d’aquestes circumstàncies és que en un termini de mesos es podrà comprovar si el resultat és tangible, i esborrarà, si és el cas, el nivell de confusió que la pressió informativa ha creat. Si no hi ha cap resultat tangible abans de l’aprovació del pressupost, la iniciativa es pot donar per perduda. I tornarem, encara pitjor, al punt de partida.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF