25/06/2017

Ho devem a Europa

3 min

El Banc Central Europeu (BCE) ha fet per la cohesió de la UE, i en especial per Espanya com a estat membre, el que cap altra institució ha fet...

El deute exterior exigible del sector financer espanyol ha passat de 650.000 milions d’euros el 2007, el 62% del PIB, a 296.000 milions d’euros, el 27% del PIB, el 2016. El deute privat a Espanya ha passat del 172% del PIB el 2010 al 116% el 2016. La conseqüència és clara: a Espanya, el sector financer i, en general, el sector privat han reduït molt el seu deute.

El préstec del BCE a la banca espanyola és ara de 149.000 milions d’euros, i va ser de 389.000 milions l’agost del 2012. Espanya s’ha emportat el 80% de tot el deute emès pel BCE. La segona conseqüència també és clara: és el BCE el que ha salvat el sector financer espanyol i, en conseqüència, la seva economia.

El pla publicat el juny del 2012 per la CE per millorar i enfortir la unió econòmica i monetària està basat en quatre polítiques clau:

1) Un marc financer integrat que garanteixi l’estabilitat financera i redueixi el risc de fallida dels bancs privats.

2) Un marc pressupostari integrat que garanteixi una política pressupostària europea i coordini l’emissió de deute comú.

3) Un marc de política econòmica integrada per garantir polítiques europees de foment de l’ocupació i la competitivitat.

4) Garantir la legitimitat democràtica.

Es tracta d’un pla possible a mitjà i llarg termini, però no a curt. La negativa alemanya a comunalitzar el deute nacional a nivell de la UE fa inviable aquest objectiu, que és ara tan indefectible com inassolible. Malgrat aquesta realitat, la crisi ha fet necessària la compra de deute per mantenir certs estats -singularment Espanya- dins de la Unió i de l’euro. El seu deute era excessiu i la seva liquiditat estava compromesa. L’única manera possible era a través del BCE, que ha realitzat préstecs al sector privat i ha permès alliberar recursos de la banca perquè pogués comprar deute públic dels estats més endeutats, especialment Espanya, sense necessitat de compartir deute entre estats membres, cosa que el Tribunal Suprem alemany i el Bundestag no haurien aprovat. L’opinió pública d’aquests països comparteix la convicció que els del sud han gastat per sobre de les seves possibilitats i han acumulat un deute que ara ells no han de “patir”.

La reivindicada política keynesiana a Europa, bandera de l’esquerra des de fa anys, s’ha fet en part a partir de préstecs tous directes del BCE al sector privat amb l’aprovació tàcita del Banc Central alemany, mentre alguns polítics, poc informats o excessivament cínics, criticaven la cancellera Merkel per insolidària i excessivament rigorosa en les finances i l’economia. El BCE ha trobat la manera de fer-ho... i ho ha fet. L’efecte no ha estat igual a la despesa pública massiva que es va fer després de la crisi del 1929, però ha tingut conseqüències similars.

Aquesta política de suport del BCE a les economies d’aquests estats ha reduït el seu risc financer real i percebut, i ha permès abaixar les primes de risc i el cost del diner del 5% a l’1,5% i, per tant, ha fet desaparèixer més del 70% del cost del seu deute. És un factor important per alleujar unes economies ja força estressades.

Aquesta és una prova de la inherent discreció de la política a la UE, que té una dosi important d’opacitat i burocràcia, una característica essencial per aconseguir objectius que sovint han de ser poc explícits en el seu plantejament i execució per ser efectius. Els estats membres són gelosos del seu poder i de la seva imatge, dels vots...

Espanya, en els primers vint anys com a membre de la UE, del 1986 al 2006, va rebre anualment 10.000 milions d’euros a fons perdut, és a dir, un 1% del seu PIB, en total 200.000 milions, el 20% del PIB.

L’ajut financer que ara ha rebut s’afegeix a aquesta injecció de capital per a inversions estructurals, que ha servit per modernitzar el país malgrat els trens buits, els aeroports inútils i els ports ampliats 25 anys abans de tenir-ne necessitat.

No hi ha precedent d’una situació en què un volum d’ajuda com aquest s’hagi produït entre estats sobirans independents. Tampoc amb el Pla Marshall després de la guerra, que va suposar per a França, Bèlgica i la Gran Bretanya el 4% del seu PIB de l’època, proporcionalment cinc vegades menys del que ha rebut Espanya.

La paradoxa és que aquesta realitat és poc coneguda, i que la ciutadania espanyola no és conscient d’on prové una part determinant del progrés i la modernització del país, perquè els governs nacionals sempre s’han erigit en els promotors únics d’unes polítiques en les quals tenen només part de responsabilitat en l’èxit aconseguit, cosa que han tingut cura de no fer evident.

Tot sempre té una raó... En aquest cas, el nacionalisme d’estat.

stats