18/12/2016

Estar segur de saber

3 min
Estar segur de saber

Per als filòsofs del segle XVIII, els primers que van sistematitzar el pensament humà per determinar quan podia portar a la certesa, la física de Newton era una realitat indiscutible perquè la predicció dels resultats era directament comprovable. Quina és doncs la metodologia que permet descobrir-la i definir-la? Què fa que el resultat sigui cert i es pugui estar segur que ho és?

La primera crisi en la teoria del coneixement es va produir quan el racionalisme de Leibniz i Wolf, basat en el principi de causalitat (una causa produeix un efecte), va demostrar la seva limitació. La relació causa-efecte és una manera d’explicar la realitat, però qui pot demostrar que no n’hi pot haver una altra? Explicaria, per tant, una part de la realitat, només l’explicaria parcialment.

La principal carència seria que el principi de causa-efecte no és més que una elaboració mental que existeix en el pensament de l’home, però no en la realitat que ens transcendeix, quan és precisament això el que volem saber.

Hume, després de refutar la causalitat com a principi vàlid per al coneixement, estableix el postulat que és només l’experiència sensible la font i origen legítim del coneixement. Això limita el seu camp d’acció i de visió i de fet el porta a una quasi absoluta negació de les doctrines filosòfiques anteriors, al nihilisme essencial.

Aquesta situació deixa el camp obert a Kant per respondre a la pregunta: què és el verdader coneixement? ¿Com es defineix i s’estructura? ¿Quan podem tenir la certesa que ho és?

Kant situa l’home en el centre del seu pensament i dóna respostes a partir d’aquí. Per a ell és necessària la percepció dels sentits i la racionalitat, és a dir, el funcionament de l’intel·lecte a partir de principis no basats en l’experiència anterior i que són previs. La percepció sensible dóna continguts sense forma i el raonament formes i processos sense continguts. L’enteniment no és capaç d’intuir ni els sentits de pensar. Els sentits i la racionalitat es necessiten mútuament per poder crear un coneixement vàlid, segur, cert.

Aquesta és la base de la Crítica de la raó pura, l’obra cabdal de Kant en l’àmbit de la metafísica. És així com demostra sense dubte que les lleis descobertes per Newton constitueixen una base de coneixement verdader, sense limitació ni risc d’error.

Es pot pensar que aquesta és una elucubració filosòfica sense validesa pràctica, però la metodologia de Kant, la classificació de judicis i deduccions, la distinció entre els judicis a priori i a posteriori, els analítics i els sintètics, crea un corpus de doctrina que avui és tan vàlid com quan va ser formulat i que, sobretot, no ha estat superat.

El rigor en el pensament, en la deducció i en la percepció de la realitat és necessari per a la política, els negocis i l’actuació social. Molts dels errors que sovint es cometen en aquests àmbits es deuen precisament a la manca de rigor, de verificació en el procés que s’ha seguit.

En l’esdevenidor, en el temps, s’hi barregen sentiments, creences, voluntats i il·lusions, i són aquestes les que, quan el raonament és feble i no compleix un mínim pel que fa a verificació, porten a la confusió primer i a l’error després.

Una equivocació comuna és confondre il·lusions i desitjos amb realitats, o no comprovar si les forces de què es disposa són suficients per aconseguir el resultat pretès o si l’experiència anterior avala el projecte que es vol dur a terme.

Però definitivament el que determina el rigor en el procés és la tolerància en el resultat. Massa sovint l’error, la mentida, l’exageració, la confusió entre dades, opinions i valoracions, converteix el que hauria de ser un procés neutre en un procés de part malgrat que es faci passar per objectiu. La tolerància d’aquest resultat no porta a la correcció sinó a la reiteració de l’error.

Avui l’abundància d’informació, la vitalitat de les xarxes socials, ha reduït la necessitat d’exactitud de les dades de partida amb l’excusa que l’estadística compensarà les errònies amb les correctes. És com si la necessitat de certeses i de verificació de l’input ja no fos necessària, i això té el perill que quan les dades són utilitzades de manera independent i no estadística els errors ja no es compensen.

Tot molt lluny de la cura posada pel filòsof de Koenigsberg a trobar quins són els atributs que fan possible, tant en la percepció de la realitat -les dades- com en el coneixement i racionalitat del procés, arribar a la veritat sense error en el resultat. Certament l’excés de facilitat i l’abundància de mitjans i recursos no sempre són un avantatge.

stats