Equivocar-se i corregir

“Si la nostra obra no és d’utilitat, la glòria que se’n pugui derivar és estúpida”

Fedre, autor llatí, segle I

Són abundants en la història els errors polítics comesos i no corregits. Si no es corregeixen, és el temps el que els esmena de manera implacable.

Quan el 1923 el rei accepta el cop d’estat de Primo de Rivera, la seva credibilitat com a garantia de l’Estat s’esvaeix, no hi ha raó perquè es mantingui en el poder, s’ha traït a si mateix i a l’Estat que representa. La dictadura cau el 1929, i les eleccions municipals del 1931 fan palesa la pèrdua de prestigi de la monarquia i porten la República. El rei s’equivoca greument i perd: el segle XX no era com el XIX.

El 1929 els EUA entren en crisi, una espiral inflacionista porta a sobrevalorar els actius empresarials. El mercat de capitals ho reconeix sobtadament i s’enfonsa. La borsa perd el 50% del seu valor. Del 1930 al 1932 el PIB decreix un 33%. Molta gent s’arruïna i el 30% dels treballadors perden la feina. El president Herbert Hoover redueix la despesa i la inversió pública i això agreuja el problema, l’economia entra en un fort cicle recessiu. L’arribada a la presidència de Roosevelt el 1933 i l’aplicació de la seva política keynesiana d’expansió i inversió, el New Deal, canvia la tendència. L’error és corregit no per qui el causa, Hoover, sinó pel seu successor, Roosevelt. La política d’abans ja no valia.

El 1953, mort Stalin, l’URSS és una terrible dictadura i una enorme presó. Entre el 1930 i el 1934 el 80% dels generals, almiralls i mariscals són detinguts i executats. Dels 1.966 membres del Politburó el 1934, 1.108 són arrestats i la majoria executats. És la política del terror que es manté durant la guerra i la postguerra. El PCUS elegeix Khrusxov, president que, malgrat mantenir la confrontació amb Occident a la Guerra Freda -incloent-hi l’aniquilació de la revolta a Hongria i la crisi dels míssils amb Cuba-, relaxa la política de repressió que hauria portat a la implosió del règim. El règim es corregeix a si mateix: els temps postrevolucionaris i bèl·lics eren ja història.

França i el Regne Unit, amb l’ajut d’Israel, envaeixen el 1956 el Sinaí i el canal de Suez per impedir que l’Egipte de Nasser el nacionalitzi. Malgrat els avisos dels EUA -“el colonialisme s’ha acabat”-, mantenen l’acció militar de força i finalment han de retirar les tropes per mandat de l’ONU el 1957. S’accelera la decadència de les dues darreres potències colonials del món. No hi ha correcció i això porta al desastre... i a la humiliació.

La independència d’Algèria, una vegada perduda Indoxina el 1953, és una qüestió -per a França- d’interès econòmic, prestigi polític i honor. La IV República entra en crisi. De Gaulle esdevé el 1958 primer president de la V República declarant que Algèria serà francesa. La guerra colonial de l’exèrcit francès deixa una estela de mort, odi i destrucció d’enormes proporcions. De Gaulle reconeix que el problema no té solució i Algèria assoleix la independència el 1964. De Gaulle pateix tres atemptats i la reacció de l’exèrcit és duríssima. L’error inicial és corregit, malgrat el cost que això comporta per a qui l’havia heretat i mantingut. De Gaulle salva França del que hauria estat una gran crisi amb final tràgic.

La política autàrquica del general Franco porta Espanya a ser, amb Portugal, el país més pobre d’Europa el 1953. Les reserves de divises són, el desembre del 1958, de 45 M$, i els venciments a curt termini, de 500 M$. Espanya està arruïnada. Franco canvia el govern i fa entrar a l’àrea econòmica ministres de l’Opus Dei amb excel·lent preparació econòmica -Ullastres, Navarro Rubio i López Rodó-, que estabilitzen però no liberalitzen prou l’economia. Espanya té superàvit el 1959, ingressa a l’FMI i a l’OCDE. L’estabilització amb les remeses dels treballadors emigrats a Europa i el turisme salven l’economia. La correcció del règim salva el país.

La conclusió és que la política que ve del passat, quan es manté una vegada canvia l’escenari en què es desenvolupa, porta al fracàs. Si es corregeix pot portar a la solució.

Espanya està portant una política de repressió contra l’independentisme català. Aquesta política ve del passat. L’independentisme era pràcticament inexistent fa quinze anys; ara és un fort moviment social. De l’acceptació de l’estructura política de l’Estat s’ha passat a una revolta; pacífica, però revolta. És per això que cal una correcció que la resolgui, no un acarnissament contra els polítics que la personifiquen. L’aznarisme vol tornar enrere: ja no és possible. Els espanyols són més sensats que els seus polítics i si una part dels polítics continuen atiant l’extremisme, la gent no els seguirà. És el poble qui lidera la revolta. Castigar els líders dona força a l’independentisme i en fa perdre a l’Estat perquè demostra la seva manca d’imparcialitat. L’experiència històrica és concloent: si l’escenari canvia, la política ha de canviar. Es pot corregir o perseverar, però la història demostra quines conseqüències té fer una cosa o l’altra.