Desfer la cooperació
“Hem après que no podem viure sols en pau; que el nostre benestar depèn del benestar de nacions llunyanes. Hem après que hem de viure com homes, no com estruços ni com gossos a la menjadora. Hem après a ser ciutadans del món, membres de la comunitat dels humans. Hem après la veritat senzilla que Emerson va explicar: «L’única manera de tenir amics és ser un d’ells»”. Ho deia Roosevelt el 1945, just abans de morir i després d’haver guanyat les guerres a Europa i a Àsia.
Al pic del poder dels EUA, quan el seu PIB era la meitat del món, les paraules del president Roosevelt van ser dutes a la pràctica pels seus successors -Truman, Eisenhower i Kennedy-, no tan genials com ell però sí profundament pragmàtics. El món lliure va creure, després del patiment de la guerra, que la col·laboració era èticament superior i econòmicament més eficient. Va ser una lliçó apresa amb molta destrucció, amb la mort de milions de persones. La política mundial es va basar després d’aquesta gran lliçó en la cooperació i en la confrontació amb els països comunistes que refusaven estar en l’àmbit de prosperitat, democràcia i llibertat, essència de l’estructura política d’Occident una vegada derrotat el feixisme d’Alemanya i Itàlia i el militarisme del Japó.
És cert que aquesta política general va tenir errors i que el temor de l’extensió del comunisme segons la doctrina Kennan va portar a les guerres de Corea i el Vietnam o al suport de dictadures sanguinàries a Xile i a l’Argentina. Però és difícil trobar un període de la humanitat en què el benestar del món hagi millorat tant i tan de pressa; en què s’hagi produït l’autodeterminació de molts pobles alliberats del colonialisme; en què la democràcia s’hagi estès tant que 70 anys més tard sigui difícil defensar, excepte pel que fa a la Xina, un sistema de govern que no sigui democràtic o parcialment democràtic i en guardi la imatge i les aparences malgrat tenir imperfeccions.
El president Trump haurà trencat al final del seu mandat la confiança del món en la cooperació. El seu comportament de suma zero -“el que guanyes tu és el que perdo jo”-, la pèrdua del paradigma de guanyar-hi tots perquè la cooperació crea més valor que a tots es reparteix, ens està fent perdre uns valors i principis que indefectiblement ens afecten a curt termini i ens afectaran encara més a llarg termini si no ho revertim. La fallida del model ha arribat quan s’ha fet palès que uns hi guanyen molt més que els altres, que la desigualtat creix i que el paradigma de guanyar-hi tots és desequilibrat. El trumpisme va de guanyar, de vèncer i derrotar l’adversari; la cooperació va de liderar, de ser millor, de competir per superar, no per aniquilar... El trumpisme és conseqüència de la desregulació del capitalisme iniciat en el període de Reagan i Thatcher.
El nou president després de Trump pot ser un trumpista moderat, i només pel fet de ser-ho el món l’acollirà amb respecte i pot ser que fins i tot amb afecte. El pal·liatiu seria en aquest cas un gran error. És sempre el record i el temor del pitjor el que fa suportable el mal. Per al progressisme és sempre un Vox qui fa suportable la dreta. Sempre la comparació... Aquest extrem és útil per a la reacció perquè la fa més justificable i tolerable.
El món no necessita un pal·liatiu, sinó un contrast ferm amb el que representa i practica el president Trump. Avui el comerç, l’activitat econòmica, està més entrellaçat que mai i això reforça la necessitat de recuperar la cooperació com la base de l’ordre mundial. Les nacions avui ja no poden xocar com boles de billar perquè les relacions internacionals fan necessàriament aquests xocs més suaus i flonjos. S’han de fer evidents els inconvenients de la confrontació com a base de les relacions internacionals de la mateixa manera que el nazisme i l’imperialisme van ser superats per la democràcia. La superioritat de la veritat sobre la mentida, de la cooperació sobre la confrontació. Abans va ser per la victòria de les armes, avui per l’evidència dels fets, les realitats i les conseqüències. Després de Trump es necessita un canvi de direcció radical i no un pal·liatiu que mantingui el problema encara que amb menys virulència però amb idèntica direcció i intenció.
El mal, el gran mal del trumpisme per al món lliure, és que ha estat capaç d’enverinar l’essència de la política del món perquè ha substituït la voluntat d’entesa i la cooperació per la radicalitat confrontada del “jo primer i tu després”. Que hi hagi Putins no és el problema, s’hi ha de comptar; sempre hi ha qui vol jugar fora i en contra pel seu benefici local i a curt termini, però que un president com Obama hagi estat substituït per Trump és la tragèdia que patim i que no es resoldrà fins que els enfadats i decebuts que l’han triat no hagin vist els desavantatges que la seva elecció suposa. Aquest és el repte de la democràcia als EUA i arreu, fer evident l’error d’optar des de l’odi, des de la venjança.
Mentrestant, la Xina mostra l’alternativa al model fent compatible l’autoritarisme polític amb el liberalisme econòmic d’estat. És per això mateix que no representa una alternativa, sinó un complement, perquè sense el món lliure la seva economia és inviable, perquè el mercat està en l’essència de la seva fortalesa... La Xina, com ha fet des de fa segles, no pretén altra cosa que resoldre el seu problema, no exportar la seva política. Va ser l’imperi central aïllat, la raó de la gran muralla, i vol continuar sent-ho políticament però no econòmicament... Perquè avui això és impossible.
