L'Institut Nova Història de Catalunya: fàbrica de 'fake news'

Des del punt de vista científic l'INHC ens fa recular al temps dels falsaris

Un nen darrere una gran senyera a Barcelona / David Ramos / Getty
JOAQUIM ALBAREDA
JOAQUIM ALBAREDA Catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra

La capacitat de sorprendre d'aquest país no té límits. Ara, segons l'Institut Nova Història de Catalunya, fundat per l'escriptor Jordi Bilbeny, resulta que ni més ni menys que el Cid, Cristòfor Colom, Marco Polo, Garcilaso de la Vega, Francisco Pizarro, Diego Velázquez, Santa Teresa de Jesús, Miguel de Cervantes i Shakespeare (que serien la mateixa persona), Francisco de Quevedo, Erasme de Rotterdam i Leonardo da Vinci eren catalans. Però vet aquí que una conspiració castellana hauria fet manipular sistemàticament tota la documentació dels arxius per evitar l'evidència. I els promotors de tals "troballes" i els seus seguidors es queden tan amples.

El llibre col·lectiu coordinat per Vicent Baydal i Cristian Palomo Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història ha destapat les vergonyes d'aquest corrent. Es tracta d'una obra amb esperit combatiu en la qual els seus autors parteixen de la base que la història és una eina per construir el futur. Una obra seriosa, irònica a estones, que denuncia la pseudohistòria tant en el cas de l'espanyolisme –vell conegut nostre i sempre actiu– com, sobretot, de l'Institut Nova Història de Catalunya, del qual desmunta a fons algunes de les principals fal·làcies. És un llibre que fa reflexionar i que alerta del caràcter nociu de la pseudohistòria, l'equivalent de les fake news en els mitjans de comunicació.

És ben cert que, en general, els historiadors acadèmics hem callat davant les invencions de Nova Història de Catalunya, d'entrada perquè molts hem pensat que el que explicaven eren, simplement, anècdotes o ximpleries. Ens ha fet mandra discutir coses evidents que ens semblava que caurien pel seu propi pes. La primera i més elemental: per a què serveix aquesta història irracional de personatges i de conspiracions, suposadament patriòtica, que menysprea la realitat dels homes i les dones, de l'economia, dels conflictes socials, de la cultura, de la dinàmica política…? La segona és que, si ens atenem als paràmetres establerts per la revolució científica del segle XVII, de l'empirisme i de l'exigència de proves per avalar les hipòtesis de treball i els resultats, i que aquests resultats siguin debatuts i avalats per la comunitat científica, és ben clar que no parlem de ciència sinó, purament, de ficció. Des del punt de vista científic és escandalós perquè ens fa recular al temps dels falsaris que s'inventaven històries que els erudits de finals del XVII i els il·lustrats del XVIII van qüestionar radicalment. Vet aquí l'aportació de la Nova (en realitat més que vella) Història de Catalunya. Ja Voltaire va distingir entre la història "entesa com la relació dels fets que es consideren vertaders" i la faula, "la relació dels fets que es tenen per falsos" i afegí que la història, a més de fiable, havia de ser reflexiva. És a dir, que expliqués les línies generals que definien i estructuraven una societat així com la seva evolució. Esclar que potser Voltaire també formava part de la gran conjura inquisitorial contra l'"Imperi universal català" imaginat per l'INHC...

JxCat, ERC i la CUP s'haurien de plantejar quin futur podem construir en el nostre país a partir d'un discurs històric absolutament irracional

El que desconcerta i inquieta és que aquesta follia hagi tingut cert èxit en una societat suposadament il·lustrada. Diversos factors l'han alimentada: el caràcter atractiu dels seus productes amb un contingut llaminer, sensacionalista i molt planer, adreçats a un sector sense coneixements històrics de les files de l'independentisme, disposat a veure en aquest relat una alternativa al cànon espanyol. Però no deixa de ser paradoxal que aquest sector pretengui catalanitzar els mites històrics del nacionalisme espanyol.

També ha contribuït a la seva expansió l'activa militància dels seus afiliats, convertits en historiadors amateurs. Però, sens dubte, el seu ressò hauria estat molt menor sense l'impuls de TV3 i d'altres mitjans de comunicació audiovisuals i de determinada premsa. De més a més, persones significades d'ERC, de l'ANC, de JxCat, alguns ajuntaments, consells comarcals, la Diputació de Girona i altres personalitats (que s'esmenten en el llibre) no han dubtat a donar-los suport, en un clar exercici d'irresponsabilitat política o d'ignorància pura, o tot plegat.

Afortunadament, la revista Sàpiens va publicar un debat molt aclaridor sobre el tema el 6 de març del 2019 (amb la participació d'Agustí Alcoberro, Àngel Casals, Vicent Baydal i José Enrique Ruiz-Domènec). Més tard, el 12 d'agost, Gabriel Rufián, d'ERC, va demanar a la Generalitat que deixés de subvencionar l'INHC. I el 27 d'agost del 2019 el diputat del PSC Ferran Pedret va formular diverses preguntes al Parlament, va advertir dels perills de la pseudohistòria i va demanar que s'aclarissin les subvencions que havia rebut l'INHC (un assumpte que, certament, caldria esbrinar a fons).

Tanmateix, en la sessió parlamentària d'afers institucionals del 20 de gener passat tant els representants de Junts per Catalunya com els de la CUP no es van mostrar crítics amb l'INHC sinó més aviat al contrari, mentre que ERC fugia d'estudi. Tots plegats s'haurien de plantejar seriosament quin futur podem construir en el nostre país a partir d'un discurs històric absolutament irracional com el que ofereix l'INHC, als antípodes d'una història reflexiva i rigorosa que ens ajudi a pensar històricament, críticament, com la que van construir Jaume Vicens Vives, Pierre Vilar i Josep Fontana.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF