13/05/2020

On deixo les criatures?

3 min
Una nena durant el confinament a la ciutat de Jammu, a l'Índia

Ja portem dos mesos de confinament, dos mesos des d’aquell dia en què ens van dir que la canalla, de moment, deixaria d’anar a escola per precaució, per una malaltia que fins llavors ens era estranya, desconeguda, i que ara és part de la nostra normalitat i un dels principals temes de conversa en la majoria de cases del país i potser del món.

La preocupació per saber quants dies d’escola perdrien els nostres fills i filles ha donat pas a l’angoixa de saber que aquest curs ja no obriran els centres, o ho faran només per a alguns alumnes i sense activitat lectiva, i que el curs vinent qui sap en quines condicions ho faran. A més, les mesures de desconfinament anunciades dia a dia mostren una total descoordinació entre el sistema laboral i el sistema escolar. Molta gent es comença a preguntar què passarà quan els adults hàgim de tornar a la feina (físicament) si les criatures encara no tenen escola o, i d’això se’n parla encara menys, com es ressentirà l’ambient familiar i la qualitat laboral d’un teletreball cada cop més marcat per la presència d’infants que fa més de dos mesos que no poden fer vida normal ni tenir contacte amb cap altre nen o nena que no siguin els seus germans.

La conciliació de la vida personal, familiar i laboral ha estat sempre un dels grans temes pendents en l’organització del treball a l’estat espanyol. Els darrers mesos, amb el paquet de mesures d’igualtat entre dones i homes aprovat pel reial decret llei 6/2019, s’havia obert la porta a noves formes de flexibilització del treball, com el dret a l’adaptació de jornada, que encara estaven en “període de prova”. L’augment dels permisos per als progenitors no gestants o drets com el de cura del lactant feien pensar que vindrien temps complexos als tribunals per defensar qui volgués compatibilitzar criança i feina remunerada. Però el covid-19 ho ha accelerat tot i, com sempre, les necessitats han sorgit abans que ningú les hagi previst.

Com puc fitxar fent teletreball si no tenim cap aplicació? Si estic treballant i el meu fill entra a mitja reunió, ¿em poden sancionar? ¿On deixo la nena si jo he d’anar a treballar? ¿Puc abandonar el lloc de treball si no és segur? ¿Tindré vacances si ara demano reducció de jornada per cura de menors? Totes aquestes preguntes passen pel cap de milers de mares i pares diàriament i les professionals que hi hem de donar resposta naveguem entre decrets i decrets que posen pedaços a situacions excepcionals, incertes i inesperades. Si ja era un clàssic en aquest país la dificultat per exercir drets de conciliació amb la garantia de no perdre la feina, ara aquesta realitat es fa més patent encara i la constant producció normativa que canvia les regles del joc contínuament no ajuda a assessorar correctament ni a les empreses ni als treballadors.

Què farem amb les criatures si no hi ha escola? Doncs no ho sabem. Malauradament el debat sobre si el sistema educatiu és, o no, un sistema de custòdia o una excusa per tenir els infants col·locats mentre els adults treballen és cada vegada més vigent i els principis de l’ensenyament queden enrere respecte de la necessitat imperant de continuar disposant d’un o dos sous per tirar endavant la família. En aquest sentit es plantegen mesures tan insostenibles com l’escolarització només dels menors entre zero i sis anys, a mode de canguratge, obviant les seves necessitats com a infants i considerant-los només una càrrega de la qual s’ha de deslliurar els pares i mares treballadors i obviant també els drets dels mestres i educadors, que, a la vegada, poden ser pares i mares de fills majors de 6 anys. O una escolarització a mitges, meitat presencial i meitat telemàtica, però sense dir què passarà amb la feina els dies que s’hagin de fer classes online.

Si no es troben solucions que permetin saber, sense cap mena de dubte, quines són les mesures de conciliació vigents i quins són els seus efectes a nivell de seguretat social, d’atur i de drets laborals, continuarem alimentant l’angoixa social del “no saber”, la cultura laboral basada en l’arbitrarietat dels ocupadors i els acomiadaments com a forma de penalitzar qualsevol indici de dissidència. I en una societat que viu al dia a nivell econòmic la solució no pot passar per reduccions de jornada indefinides amb la consegüent reducció del sou.

La crisi sanitària ha posat en evidència les mancances d’un sistema que ja feia molt que coixejava pel que fa a l’equilibri entre feina i família, potser aquesta podria ser una oportunitat per posar al capdavant les persones i enfocar el desenvolupament econòmic del país des d’un model que permeti fer sostenible la vida, però tot fa pensar que la famosa reactivació econòmica tornarà a ser a costa dels drets laborals. Tant de bo m’equivoqui.

stats