Carreró sense sortida

L'Hospital de Sant Pau viu el seu moment més convuls, fins al punt que en l'imaginari col·lectiu la definició d'institució de prestigi que sempre ha acompanyat el centre, el més antic de Catalunya, ha quedat amagada darrere de l'estat de crispació. Ahir es va visualitzar que Sant Pau està en una situació límit, escanyat pel dèficit, però també sacsejat pel divorci entre els gestors i el comitè d'empresa. Des de la cúpula, se n'ha responsabilitzat el comitè amb l'argument que es judicialitzen cadascuna de les mesures d'ajustament pressupostari. I els treballadors, que han airejat presumptes irregularitats i denuncien que l'hospital pateix un infrafinançament crònic, han respost que el marge de negociació dels directius ha estat inexistent. Conegudes les dimissions, la Generalitat va marcar el camí del concurs de creditors, amb l'argument del risc d'insolvència del centre. Amb un futur immediat carregat d'interrogants -ningú ha trobat solucions al desgavell-, Sant Pau ha entrat en un carreró sense sortida. La indefinició era i és mala aliada.