Per passar l'estona

Fa algun temps, Adam i Eva habitaven al prat que delimiten les embocadures dels dos rius i que es coneix com a oasi català. Immersa en l'estat del benestar postfranquista, la parella ni procreava ni s'angoixava per la seguretat social. Un dia que Eva admirava unes tomaqueres, se li aparegué una serp amb la cara de Joaquim Nadal i somrient d'orella a orella li etzibà: "Si vols ser tan viva com jo, menja't el pa sucat amb aquesta fruita, que té molts antioxidants, i siguem amics per sempre". Eva va fregar la fruita en unes torrades i, adobant-ho amb sal i oli, va oferir-ne a Adam.

Encara no hi havien clavat queixalada que es discutiren per raons culturals. Aquelles tomaqueres les havien plantades uns murcians vinguts per fer el metro, i la menja dels déus els va embafar de correcció política. Tot d'una van sentir una veu comminatòria: "Què has fet, Adam? Tenies caseta i hortet i has manllevat el fruit del proletari. Des d'ara menjaràs el pa delmat per la solidaritat amb les terres improductives d'Espanya i els teus fills expiaran el pecat d'estalvi dels avis amb l'impost de successions. S'endeutaran fins les celles per unes infrastructures que no voldrien ni a Las Hurdes. I tu -digué a Eva- pariràs amb el dolor de no poder portar els nens a l'escola pública, car les places es repartiran segons criteris insondables i els estàndards estaran a l'alçada del fracàs escolar. No es convocaran places de mestres, els ordinadors us els pintareu a l'oli i s'hi aprendrà la llengua dels arcàngels sense accent d'Olot. Hi creixerà la màfia sindical, la màfia funcionarial i la màfia ministerial, tres persones d'un sol déu anomenat Estat. Si per sort o privilegi els envies a la concertada, aniran a una universitat amb rànquings baixíssims, i tastaran el trist pa de l'atur. Posaré enemistat entre tu i la serp, i una verge embolcallada amb l'estelada li esclafarà el cap amb el tou de la cuixa". Dit això, la divinitat expropiadora els expulsà en direcció a la Zona Franca i posà a les portes de l'oasi un querubí amb l'aspecte de Joan Herrera per guardar l'entrada a la plenitud plorada per sempre més a l'himne nacional.

Amb el temps, aquells primers pares tingueren els fills normatius de la família nuclear catalana. Abel era ramader i Caín, pagès. Abel pasturava a les terres del seu germà, fent cas omís de les pedres termeneres. Si Caín es queixava del planter malmès, Déu el feia callar dient-li "nacionalista". Els impostos d'Abel eren grats a Déu, mentre Caín passava per insolidari tot i sacrificar-li el 10 per cent del PIB. Aleshores el món es dividí en dretes i esquerres i es posà de moda l'adjectiu caïnita . Com que Abel rebia un bé de Déu en finançament i a Caín li tocaven les retallades, Caín es tornà murri i Abel l'acusà de victimista, de dividir la societat i de guerracivilisme. I Déu maleí Caín amb l'estigma o fet diferencial.

Des d'aleshores, ell i els seus descendents foren odiats pels pobles veïns, empaitats a casa seva i obligats a errar pel món a la recerca d'oportunitats. D'això els realistes en digueren diàspora i els més romàntics, globalització. Verdaguer, el Cacofònix -el bard- local, en féu un poema, L'emigrant , que tingué moltes i sucoses versions. Per als que es quedaran escrigué, amb voluntariós optimisme, una Oda a Barcelona , que entusiasmà el Comité Olímpic Internacional i portà el manà i la columna de foc i la Torre Foster.

Esgotades les meravelles, els caïnesos es desencantaren de la política, que no pertany a aquesta història, car la inventaren els grecs, i com es lamentava el mestre Ors, els caïnesos són ben poc grecs. "En el fons dels fons", per citar un altre filòsof, es delien per les olles d'Egipte, cada cop més buides però guarnides d'un finançament galàctic, com si sortissin de la cuina d'El Bulli.

Durant la marrada pel desert, un cor de Clavé clamava dia i nit pel full de ruta, i els del Círculo Ecuestre adoraven el vedell d'or, mentre el líder minyó de muntanya, encimbellat al Tagamanent, descobria la terra que mai va prometre però on, arribat el cas, acceptaria entrar, sempre que el rei Artur rendís abans la fortalesa del concert. Fita que, per més voltes que hi faci, només acomplirà si mana aturar el sol, cosa que requereix una prepotència que no sumen ni els dotze pars de França, altrament dit govern dels millors.

La història segueix amb les vaques grasses i les magres, i el viatge a Egipte de Josep Duran i Lleida, on, havent patit difamacions molt lletges, esdevingué ministre i repartí pa i algun clatellot als entremaliats germans.

Després vénen les 25.000 verges del PSC i la reina de Sabà, però algú pot pensar que, incapaç d'analitzar el present, abuso de models narratius prestigiats. Podria citar precedents tan venerables com sant Agustí, l'inventor - après Duran- de l'hermenèutica, però té raó Quim Nadal quan assegura que actualment "la ficció domina l'escena". Així, en el que acaben de llegir tota semblança amb la realitat és una pura collonada, perquè com diu Nadal -i ell ho deu saber- sols hi ha ficció i escena.