La fi de l'Observatori Català de Stanford

¿Se'n recorden quan l'oposició clamava contra els costosos i inútils informes del tripartit? Doncs mirin, el tripartit no en tenia l'exclusiva. Així com la naturalesa odia el buit, quan una administració no fa res de positiu, encarrega informes. Durant dos anys l'Observatori Català de Stanford ha estat un gran actiu de la projecció exterior catalana, però al setembre el Patronat Catalunya Món, entitat de la qual depenen els observatoris, va canviar de política. A partir d'ara, les conferències, la creació de xarxes de recerca i els contactes amb fundacions i empreses s'havien de substituir per la producció d'un informe. I de què calia informar? Pel que sembla, és d'allò més urgent saber com perceben Catalunya els nord-americans. Sí, jo també em vaig haver de fregar els ulls. ¿Tota l'activitat de l'Observatori s'havia de reduir a encarregar una enquesta? El Patronat considera prioritari un estudi de mercat, que esdevé l'única raó de ser dels observatoris. Per vendre què? Doncs per vendre la marca Catalunya. La genialitat consisteix a estudiar les disposicions dels potencials compradors d'un país, el de vostès, convertit en producte de consum. I el producte Catalunya, ¿com es ven? Comença la vaguetat. Si la majoria de països promouen productes, valors i serveis específics i per fer-ho practiquen la diplomàcia, Catalunya promou l'autoetiquetatge i demana informes sobre l'etiqueta.

No cal dir que, com a responsable de l'Observatori, vaig rebutjar enterrar-lo en un informe que ni se sabia qui l'havia de fer ni amb quins paràmetres o objectius, per la senzilla raó que res de tot això no importa. L'única cosa que importa és l'aval d'una universitat de prestigi a fi de conservar una poltrona, amb la convicció que el Govern beneirà un projecte balder pel simple fet d'implicar un "estalvi". El problema és que quan es retalla l'operativitat d'una organització i es deixa a nivell ornamental, l'estalvi resulta molt car. I una oficina de projecció exterior que no projecta res és molt onerosa. Per això, quan des del Patronat m'amenaçaren amb substituir-me en la direcció de l'Observatori, l'única cosa decent que jo podia fer era clausurar-lo.

Stanford, que des de la seva fundació ha rebut 26 premis Nobel i actualment en comptabilitza 16, és un escenari privilegiat de creació i difusió de coneixements. Dins aquest marc, la marca país resulta irrisòria, sobretot quan el país de referència és oficialment una regió. Però la projecció exterior no consisteix a exhibir uns actius reals o ficticis en una vitrina sinó a impulsar les col·laboracions amb experts de la talla Stanford per tractar conjuntament problemes teòrics i pràctics de gran recorregut. Catalunya no entrarà a l'horitzó de significació global com a marca sinó com a estat, però mentre dubta a la porta de la comunitat de les nacions pot aprofitar escletxes per ficar el cap al saló il·luminat de la festa. Concretament, als centres de recerca d'elit hi entrarà per l'originalitat de les idees i la solvència dels investigadors que hi enviï. Transformar l'escletxa del Programa d'Estudis Ibèrics de Stanford en porta de recepció de Catalunya com a incipient societat del coneixement ha estat l'objectiu de l'Observatori que vaig organitzar i que he dirigit fins a aquest octubre.

Val molt un observatori? Per la qualitat del marc i per l'activitat generada, el de Stanford ha estat una inversió de baix cost. Amb tot, s'entendria que en època de retallades es reduís la programació d'activitats. El que no es comprèn és que mentre es tanquen ambulatoris es multipliquin els observatoris, com presumeix de fer el Patronat a la seva pàgina web. L'única manera d'entendre-ho és sabent que aquests nous escenaris de la projecció exterior, com el retaule de Maese Pedro al Quixot, són pura il·lusió. Es presumeix de plantar la senyera als cims acadèmics, però l'única cosa que s'hi obté, tret d'uns informes que aniran a parar al lloc de tots els informes, és l'excusa per viatjar sense objectiu acadèmic certificable i allotjar-se en hotels de cinc estrelles d'un personal que no té ni les credencials per tractar amb els responsables dels centres d'investigació ni l'abnegació necessària per delegar-ho a tècnics competents, que de fet són acomiadats en tant que testimonis d'una política de terra cremada.

És dogma de fe que a Catalunya governen els millors. Però ningú ens ha aclarit amb quin criteri es determina aquesta meritocràcia. I valdria la pena saber-ho per entendre amb quin sentit de la responsabilitat, mentre buida de contingut els observatoris, la secretària general del Patronat despèn 20.000 euros en la redecoració del seu despatx.

Encara hi ha qui recorda l'enrenou pels 10.000 euros del cotxe oficial d'Ernest Benach, que es va disculpar i va prometre anar caminant a la feina. I era el president de la primera institució de Catalunya. Però aquelles eren històries del tripartit i avui estem en una altra història.