Raül Agné i l'iberisme
La polèmica sobre la negativa de Raül Agné a sotmetre's a una roda de premsa irrespectuosa no és notícia per l'actitud dels periodistes sinó per la raresa del gest de l'entrenador del Girona. Situacions com aquesta són normals dins la perversa normalitat espanyola, però acostumen a resoldre's amb l'acatament de l'interpel·lat. De vegades es negocien fent-se perdonar unes paraules en català al preu de traduir-les immediatament, o senzillament canviant de registre. Així s'exhibeix la llengua pròpia com una concessió a la sentimentalitat mentre s'acata la prescripció d'un bilingüisme unidireccional que redueix el català a la trista condició de símbol. Sovint això es fa de manera tan natural com acomplexada, i la mateixa freqüència del ritual n'amaga el mecanisme psicològic. L'agilitat amb què molts catalans arraconen l'idioma amb l'espontaneïtat d'un reflex condicionat els sembla un motiu d'orgull. I a fe de Deu que no els falten elogis per la pirueta ben executada.
"Hay que ver, lo bien que hablan el castellano ustedes los catalanes".
Ja deia Josep Pla, responent a un d'aquests afalacs de la pirueta -l'afalagador en deia "la peripecia del bilingüismo" - que el bilingüisme no és cap peripècia, sinó una tragèdia per als catalans.
Ara, la volubilitat amb què certes persones avui menystenen l'idioma i demà guanyen el premi Ramon Llull no deixa de ser anormal des de qualsevol punt de vista mitjanament consistent (anava a dir racional , però potser en faria un gra massa). I no és que la asimetria d'unes relacions de poder plasmades en uns usos lingüístics impliqui necessàriament que els espanyols no hagin de practicar mai el bilingüisme que amb tanta convicció reivindiquen al domini lingüístic dels altres -des de Catalunya fins a Califòrnia-, sinó que la asimetria la manifesten cruament en el fet d'exigir el bilingüisme coactiu exclusivament als catalans. Si Agné hagués estat anglès, italià, o portuguès, ningú li hauria discutit el dret a parlar en el seu idioma. Però el moll de la qüestió rau precisament en la bàrbara exigència que una persona renunciï a un dret al qual no pot renunciar sense perdre també la seva dignitat, i en fer-ho únicament i exclusivament per deixar ben clar que, a l'Estat espanyol, no hi ha drets naturals i que en tot cas els drets estatutaris no ho són.
L'origen d'aquesta situació no fou el franquisme sinó el paper que va jugar la Inquisició al servei de la corona castellana. Quan el tribunal del Sant Ofici es va dissoldre el 1834, feia tres segles i mig que els espanyols s'adaptaven a una uniformitat que no tenia cap altra funció que implantar l'obediència més absoluta. En perseguir fins al darrer vestigi d'una divergència sempre potencialment perillosa, i en generalitzar la sospita als aspectes més superficials de la vida quotidiana, la Inquisició va crear una societat d'adeptes fanatitzats per la por i units per l'odi visceral a tot allò que posava en qüestió l'excelsitud de la manera de ser espanyola. Si l'Estat liberal del segle XIX prescindí de la Inquisició fou perquè va secularitzar i posar al dia les seves tasques unificadores, traslladant l'absolutisme de la fe catòlica a l'absolutisme de l'estat nacional centralitzat. I en realitat així estem encara, puix que les concessions a la diversitat fetes pels amos de l'Estat quan els calia girar full del franquisme les feren a contracor, amb gasiveria i amb la intenció de desdir-se'n quan l'Estat renacionalitzat i ultracentralitzat recuperés legitimat, o sigui, un cop soterrada la memòria que ara en diuen històrica però que en realitat és biogràfica i biològica, part de la vida i de la biologia de molta gent que encara sap que l'ahir i l'avui no sols estan entortolligats sinó que, com els fills respecte dels pares, cada cop s'assemblen més.
Mentre que periodistes aragonesos rebutgen reconèixer el català de la Franja i des de la seva ínfima humanitat neguen una realitat cultural perquè la consideren intolerable, un aragonès de nació catalana dóna una lliçó de dignitat a milions de catalans del Principat -i de les Balears i del País Valencià- i per aquest fet provoca les ires de mig Espanya, els fills de la qual mai accedirien a canviar d'idioma davant els mitjans d'una altra nació ibèrica. Ni cal tampoc, perquè al capdavall no és admissible, entre parlants de llengües romàniques tan properes, l'argument de la incomprensió. Mentre Agné era comminat per la Inquisició mediàtica a renunciar a l'heretgia del seu particularisme, a la Universitat de Stanford se celebrava una festa de la diversitat ibèrica, i un professor valencià, l'Antoni Martí Monterde, s'adreçava en català a un públic de diversos orígens lingüístics sense que ningú s'esquincés cap vestit i, encara més, sense que ningú manifestés cap necessitat que el conferenciant canviés de llengua, ni tan sols quan aquest, amb una delicadesa potser innecessària, va oferir fins a dos cops canviar d'idioma.
