El president i el plegamans

A Incerta glòria, glòria certíssima de la novel·la catalana, Joan Sales concentra la filosofia de Juli Soleràs en la imatge del plegamans devorant el mascle després de la còpula. Diu el testimoni de la trobada: "La cosa durava i durava... Un parell d'hores després... el mascle continuava com extasiat damunt d'ella, però ja no tenia cap: ella, amb el seu graciós caparró girat endarrere, el devorava a poc a poc". És una imatge colpidora de l'anorreament de la capacitat d'avaluar la realitat quan s'està sota la fascinació del desig. En començar aquesta legislatura, el president Mas va fer concessions inexplicables al soci petit de la federació (vicepresidència del Govern, relacions internacionals, presidència del Parlament), atorgant un forassenyat marge de poder a Josep Antoni Duran i Lleida, que esdevingué, a més de portaveu del grup parlamentari al Congrés de Diputats, la cara pública del president. Ni la quota de vot d'Unió ni el mandat popular de Mas explicaven aquest salt quantitatiu en el poder del soci, de manera que vaig preguntar a un diputat del Parlament si l'estrafolària delegació de poder de Mas era una tàctica per enviar el seu corcó particular cap al precipici. El meu interlocutor m'assegurà que l'afecció de Mas per Duran era genuïna. Malgrat la rivalitat mal dissimulada en el passat, Duran hauria seduït Mas i gaudia de barra lliure. Veient com han anat les coses, es pot afirmar que la lluna de mel ha estat intensa i la cohabitació està passant factura. Com el plegamans de la novel·la, el president fa la impressió d'un líder disminuït, acoblat a un soci que el devora de viu en viu. No és la primera vegada que el capo d'Unió es desmarca públicament de Mas, però sí la primera que mou la seva peça grossa, la vicepresidenta del Govern, en una jugada de pinça. D'aquesta vicepresidenta -que en qualsevol govern responsable hauria hagut de dimitir en fer-se pública l'adulteració del seu currículum- en va quedar clar, amb l'afer del vot al referèndum, que si ocupa la poltrona vicepresidencial és perquè té llogat el que cal per seure-hi. El seu cap de files no dubtarà ni un moment a sacrificar-la quan convingui al seu joc. Posicionant-la en escac al president, calcula que, si aquest reacciona i mou fitxa, haurà de menjar-se la reina, i ell, Duran, en pot sortir personalment reforçat.

Durant la cerimònia del Català de l'Any, Joaquim Maria Puyal va "confessar" a Mas que li notava la soledat a la mirada. I és cert que el president provoca una certa pietat, arronsat davant una responsabilitat històrica que no acaba d'assumir i d'un soci que l'entrebanca. L'aprimament del seu lideratge amb la imatge d'indecisió que projecta ha acabat fent forat al si mateix de Convergència i ha generat un brot de bicefàlia amb un secretari general que també marca perfil amb la vista posada en l'etapa post-Mas, que, segons com, podria precipitar-se.

Per refermar la seva autoritat, Mas hauria de reprendre la iniciativa destituint Ortega i reformant el Govern, llançant el llast d'UDC per estroncar el desgast que Convergència comença a patir a semblança del PSC. La incapacitat de rescatar els peatges d'UDC i del PP tindrà a CDC el mateix efecte que la dels socialistes per trencar amb el PSOE. Paralitzades per la cotilla del costum, les dues formacions veuran disminuir la seva franja de vot en proporció a la incapacitat de renovar-se en funció dels objectius que imposa el temps. De moment, Mas fa la figura d'un nàufrag castigat per Posidó, amb els ciclops del PP llançant rocs a la nau de l'autogovern i amb mariners encaterinats per l'embriaguesa del càrrec. La història ha cridat Mas a la tribuna de les grans decisions. Ell té a la mà la glòria incerta de treure el país de la paràlisi o de ser el trist gestor de la decadència. El moment és difícil, però les possibilitats de sortir-se'n són reals. Puyal, sens dubte, intentava encoratjar-lo, però s'equivocava justament amb la frase que més ressò ha tingut de tot el seu discurs. No és cert que el president tingui un poble al darrere: el té al davant, i la pregunta coent és si sabrà estar a l'altura del poble. ¿Farà honor al càrrec que encalçà amb ànsia en tres conteses electorals? ¿O passarà sense pena ni glòria, com passaren els seus antecessors immediats, però deixant un desencís encara més gran, car l'esperança i la necessitat també ho eren? Deia Goethe al final de la seva vida: "Vés amb compte amb el que desitges de jove, perquè de gran ho assoliràs". Seria irònic que Mas, havent atrapat el seu desig, acabés perdent el sentit de l'oportunitat per por de les conseqüències. Irònic i alhora tràgic, perquè, a més d'una desfeta personal, també podria ser l'ensulsiada definitiva de la Catalunya catalana.