Tahití

Estam parlant d'un equip professional però en altres àmbits: lampistes, fusters, manobres. Varen celebrar el gol que feren a Nigèria com si haguessin guanyat el Mundial, ells ho saben, i ningú no dubta que se'ls ha de rebre amb total respecte, amistat i simpatia. El partit. La primera impressió és que vestits de futbolista tots semblen iguals. Comença, i al minut 5, gol d'Espanya a tele 5. " Esto es un partido fantasma en el sentido de que no hay rival ". Espanya es torba molt a marcar el segon, mitja hora. " Esto ya empieza a ser más normal ". Falta de Cazorla, el públic es queixa, van amb Tahití, tarja groga. El comentaristes parlen del rècord: 13 a 0 contra Bulgària l'any 33. Se'ls fa la boca aigua pensant si ho podran superar. Crida l'atenció que l'equip de Tahití no fa faltes. Tampoc no estan molt tancats damunt de la seva àrea, juguen com si ho fessin contra un dels seus rivals habituals. Els espanyols fan dos orsais seguits, es moren per marcar. Amb tot això, "7-0 está ganando España! ". Ja t'hem sentit, cara cul. Una xilena un poc borda, misto. Més comentaris de tele 5: "Este equipo le metió 10 goles a Samoa, no me puedo ni imaginar como juegan ". Surt Iniesta, gran ovació. Torres falla un penal i fa un gest d'indiferència. El porter alça els braços al cel " Como si lo hubiera parado él... ", diran al resum. " Esto es como un Ferrary contra un... " (Seat?) i tot acaba en 10 a 0. A Espanya res de tot això no crida l'atenció, és la tònica habitutal, l'actitud més generalitzada, la tradició. Després un reporter cerca entre el públic. Vol saber per què al Brasil la gent va amb Tahití, i un brasiler comenta que és l'equip petit. També li demana si tenen res en contra dels espanyols, el senyor diu que no. I què ha de dir.