Un referèndum per a tots

Reprenc el contacte després d’algunes setmanes d’absència estiuenca. Tenia un article preparat, però ara em sento obligat -i desitjós- a fer unes reflexions personals al voltant de dues dates: el 17 d’agost i l’1 d’octubre. Començo per aquest últim; l’altre ja ha entrat a la història i la reflexió potser serà més rica si espero alguns dies...

1. L’exèrcit. Tracto aquest tema, gairebé anecdòtic, perquè crec que reflecteix i escenifica algunes de les possibles incongruències que poden aparèixer els dies d’abans i de després de l’1 d’octubre.

No m’agraden els exèrcits, ni els obligatoris ni els professionals. Ara bé, crec no hi deu haver (almenys que jo conegui) cap estat que es declari “independent” i “sobirà” i que no conservi o creï el seu exèrcit. El tema de l’exèrcit no em farà perdre gaire temps, però d’altres sí.

Alguns dels elements identificatius dels estats, tal com es van anar perfilant als segles XIX i XX, van ser: fronteres pròpies, control de moviment de persones, emissió de moneda pròpia, control del comerç exterior de productes i de serveis, última instància judicial sense subjecció a jurisdiccions superiors, policia pròpia i exèrcit propi. Els grans estats mundials conserven encara bastants d’aquests trets; però a la Unió Europea gairebé tots s’han difuminat, han desaparegut o s’han relativitzat, especialment en el cas dels estats petits.

Quan parlem de sobirania, ¿tenim prou visió històrica sobre les perspectives i el futur d’aquesta evolució? Vull fer palès que el concepte d’ independència, que amb tant de sentiment s’està utilitzant aquests dies, porta en si mateix una ambigüitat extraordinària. De cara al futur dels nostres nets, l’existència d’exèrcit o el debat entre república i monarquia són menys importants que saber si necessitarem passaport per sortir de Catalunya, si deixarem el mercat únic, si canviarem l’euro per una nova moneda, si podrem recórrer a la justícia europea quan ens calgui, si millorarem l’estat del benestar, si combatrem el frau fiscal o si reduirem les desigualtats... El nostre vot del dia 1 hauria d’estar molt relacionat amb tots aquests temes; però ni se’n parla...

2. La democràcia. Defenso rotundament que el poble català pugui expressar la seva voluntat sobre com vol, o si no vol, revisar la seva actual relació amb l’estat espanyol. La perspectiva que es va obrir en el pacte de la Transició es va trencar per l’actuació del Partit Popular en ocasió de l’aprovació de l’actual Estatut. Per això cal un pronunciament públic, una votació, i evitarem que tots vaguin parlant “en nom de la majoria del poble català”. Però també demana que aquesta consulta es faci, si és possible, amb l’acceptació de l’Estat; i, si no és possible, a través d’un procés legal, no unilateral, garantit explícitament per la legislació internacional.

Trobo inacceptable l’immobilisme de la dreta espanyola (PP i Cs), trobo incomprensible la incapacitat propositiva de l’esquerra espanyola (PSOE i Podem), trobo lamentable la desorientació de l’esquerra catalana (PSC i comuns) i trobo inexplicable la ingenuïtat del govern català i del sobiranisme (ERC, PDECat i la CUP). Uns i altres, tots en nom de la democràcia, ens estan portant cap a un atzucac perillós.

Assistim a una innecessària judicialització del conflicte i a una equivocada interpretació de la política, que a voltes sembla un divertit joc d’astúcia, o un combat de boxa entre gallets, o una baralla de pati d’escola. En democràcia fer política és escoltar el poble, fer propostes, negociar-les, buscar solucions, arribar a acords, i demanar l’aprovació popular d’aquests pactes. Però, per ara, ni hem vist ni veiem res d’això.

3. El vot. Vull que se celebri un referèndum. Tal com està plantejat, temo que, si l’1 d’octubre es vota, no serà decisiu en termes jurídics, tant per raons formals com de contingut. Perquè votar sí es pot interpretar com que es dona suport a la declaració unilateral d’independència sense saber on ens porta; i votar no es pot interpretar com que s’accepta la continuïtat de l’actual statu quo amb la resta d’Espanya. I els que no volen ni una cosa ni l’altra, que crec que són moltíssims, què han de fer? Qui vol un canvi substancial de relació amb l’Estat però no un trencament violent i unilateral amb la resta d’espanyols què ha de votar?

Seria bo que almenys tingués conseqüències polítiques, i portés indefectiblement a una negociació. Pensant en la nova fase, i preocupat pel ressò internacional, cal que la rauxa no ens porti a prendre decisions o a iniciar accions que puguin malmetre la nostra imatge exterior. He dit més d’un cop que la final es jugarà, més que a Madrid i Barcelona, a Brussel·les, Berlín, París, Estrasburg i Frankfurt.