Una de les coses interessants i alhora més preocupants de les societats actuals és l’anàlisi d’on és el poder, és a dir, de qui mana realment. En una concepció teòrica de les modernes democràcies, el poder està en mans del poble, que el diposita en els representants polítics que tria. Però existeix un altre poder real, paral·lel, que neix de la propietat dels actius econòmics, de les empreses i dels grans grups financers. Per això una part important de la vida política està en la lluita entre el poder polític (que neix del poble) i el poder econòmic (que surt de la fortuna i del control de l’economia). Mentre el poder polític actua de manera que la majoria del poble considera que defensa els seus interessos, i té la impressió que imposa aquests interessos al poder econòmic, el sistema funciona acceptablement.
Quan això no és així, com està passant en l’actualitat, el sistema trontolla. Bona part dels ciutadans pensen que els seus polítics “no els representen” ni els defensen. Veuen que la política està sovint subjecta als dictats de l’economia (el sistema financer, els “mercats”, les grans multinacionals...). La reacció, comprensible, comença amb la coneguda desafecció envers els polítics: es parla d’endogàmia, es parla d’incompetència, i es parla d’impotència (i moltes d’aquestes coses són certes). Ara es parla també de corrupció... Se segueix després amb l’organització de moviments, assemblees o plataformes per protestar, oposar-s’hi, pressionar o influir en les decisions dels poders reals.
Aquesta dinàmica, que hem viscut darrerament de ben a prop, ha tingut algunes actuacions molt reeixides en mobilització, i molt eficaces en resultats. Està obrint noves vies que poden millorar la democràcia. Cal donar-hi suport. Però, si es fa al marge de les institucions democràtiques o passant-hi per sobre, representa un gran perill a mitjà termini. Crec que el que més deu estar desitjant el poder financer és que aquests moviments populars serveixin per debilitar les estructures democràtiques de l’Estat, i els ajudin involuntàriament a afeblir el seu principal adversari, aquell que té poder per posar fre a les seves actuacions. Compte que no resulti que, sense voler-ho, estiguem contribuint a debilitar la política, que és l’única que pot representar els interessos dels ciutadans davant dels interessos del diner.
L’Estat, és a dir, el conjunt d’institucions del nostre sistema democràtic està, des de fa 30 anys, perdent descaradament la lluita contra el món del diner. La globalització del poder econòmic (l’obertura dels mercats) i la no globalització del poder polític (el manteniment dels estats nació) ha desfet l’equilibri d’abans i ha disminuït radicalment la capacitat d’un estat per enfrontar-se tot sol als grups econòmics mundials. Europa ha intentat respondre-hi amb la UE, però els avenços han estat massa lents. Per això no és estranya la sensació d’impotència davant les actuacions dels governs nacionals, que ens prometen imprudentment coses que no podran fer, i les crítiques al fet que aquestes mesures no s’implantin a nivell europeu -l’únic que podria ser eficaç.
El poble s’està rebel·lant davant del funcionament de la política. És una actitud comprensible, que caldria canalitzar en una triple direcció:
1. No podem destruir la política, hem de canviar-la. Els Parlaments, els governs, els ajuntaments, seguiran sent imprescindibles per fer funcionar la democràcia. Caldrà sempre una certa intermediació entre els ciutadans i el govern, encara que les noves possibilitats tecnològiques poden facilitar noves formes de participació, i nous sistemes de transparència i de control.
2. No podem prescindir dels sistemes electorals, ja que l’única manera de conèixer la voluntat del ciutadans és el vot. Segurament això vol dir que, amb el mateix nom o amb un altre, no podem prescindir dels partits. Cal canviar-los, no eliminar-los.
3. És un gran error convertir l’actual desafecció política en una actitud antieuropea (partits xenòfobs). No s’ha de fer marxa enrere en la construcció europea, sinó accelerar-la i reorientar-la. Cal acceptar que els estats nacionals ja no serveixen en un món globalitzat, i cal construir un estat europeu, que tingui força a nivell mundial, que accepti la gran diversitat de pobles que hi conviuen, que permeti la solidaritat interterritorial, i que funcioni amb institucions democràtiques i no tecnocràtiques.
