06/10/2016

Un país nou amb una educació vella?

3 min

Amb poques setmanes de diferència, la Fundació J. Bofill ha presentat el seu Anuari 2015. Reptes de l’educació a Catalunya i, en col·laboració amb la Unesco i altres socis, ha engegat el programa Escola Nova 21, que s’està llançant en aquests moments.

He pensat sovint que, si s’està parlant seriosament de bastir un país nou, independentment de quina sigui la fórmula constitucional, i de quina sigui la relació amb l’Estat, cal que sigui un país nou i millor en aspectes relacionats amb l’organització i el funcionament tant de l’àmbit econòmic com del social. És a dir, un país amb més benestar, amb menys desigualtats i amb més oportunitats per a tothom de descobrir i desplegar totes les seves capacitats, i d’aconseguir una vida digna i una participació en les tasques col·lectives.

Crec que en aquests moments no podem estar satisfets de com van les coses. He arribat a escriure, potser de manera exagerada però amb ganes de fer-nos reflexionar, que potser estem desaprofitant i condemnant una part important d’una generació (la dels meus néts). El nostre sistema econòmic s’està convertint a poc a poc en una màquina d’expulsar joves molt ben formats, i de generar, i atreure, joves amb poca formació.

La responsabilitat de tot això és tant del sector econòmic com del sector educatiu. És per això que em sembla adient comentar alguns continguts de l’Anuari, que recullen l’estat actual del sector educatiu català i els seus reptes de futur. Trio aquells en què em semblen més urgents actuacions renovadores, que permetin desmentir la pregunta del títol de l’article, amb el ple convenciment que la dinàmica dels anys recents no és suficient. Hem vist avenços, però estem encallats en molts aspectes, i fins i tot hem vist retrocessos.

1. Finançament. Ja sé que els diners no ho són tot, però sense diners és difícil fer coses. Les conseqüències de les polítiques d’austeritat dels darrers anys en el sistema educatiu són molt preocupants. La retallada en els pressupostos entre el 2009 i el 2013 ha sigut de 1.264 milions, cosa que representa un 16,7%, mentre que la demografia ha augmentat en 98.000 alumnes no universitaris, i 2.700 en les universitats. Catalunya seria el 6è país de la UE que més ha retallat en educació, juntament amb Romania, Letònia, Lituània, Bulgària i Portugal.

La retallada a Espanya ha suposat un 14, 6%, i en el conjunt de la UE ha sigut d’un 3,4%. Per tant, Espanya ha retallat quatre vegades més que el conjunt de la UE, i Catalunya cinc cops més.

La despesa pública educativa del 2013 (incloent-hi els concerts) representa a Catalunya un 2,8% del nostre PIB. És la més baixa de tot Europa i és comparable amb la de països tercers com Perú, Laos i Guatemala. La mitjana dels països de la OCDE és del 5,6%, i la llei d’educació catalana fixava un objectiu del 6% per al 2017. No entro en més detalls. Ja es veu que un país nou necessita un gran esforç de finançament en l’educació, superior a l’anunciat abans-d’ahir, la solidesa i materialització del qual és difícil de jutjar ara.

2. Renovació. Hi ha altres coses a més dels diners. L’Anuari assenyala reptes per eliminar mancances presents en el nostre sistema. En trio cinc i me’n deixo moltes:

-Superar la inèrcia d’un sistema educatiu estandarditzat i adoptar models d’aprenentatge centrats en les característiques de qui aprèn, amb l’objectiu de desenvolupar totes les habilitats que permetin les seves potencialitats personals.

-Evitar la segregació dels alumnes amb necessitats especials anant a un model d’escola inclusiva, on els mestres i professors disposin dels recursos suficients per adaptar-se a la singularitat de cada alumne.

-Disminuir la segregació, oferint a les persones d’origen immigrant oportunitats reals de reduir, també ells, la taxa de fracàs escolar i d’abandonament prematur, augmentant la seva participació en la creació de riquesa.

-Respondre a la velocitat del canvi social, fent sistemàtic l’aprenentatge al llarg de la vida, cosa que implica que la família, l’empresa, els mitjans de comunicació i les organitzacions han de tenir, en moments concrets, un paper tant o més important que l’escola.

-Actualitzar les funcions del professorat, complementant la seva formació, elevant la seva consideració social i augmentant l’autonomia dels seus equips.

Cal un gran esforç, no només financer sinó polític. Val la pena, ja que l’educació és l’estructura d’estat que més necessitem, i que ens valdrà en qualsevol escenari futur. El moment és oportú ja que hi ha una revifalla de la consciència del repte.

stats