Una UE forta necessita més recursos

Enginyer i exministreL'assoliment d'un acord sobre el Brexit i la negativa d'Itàlia a retocar els pressupostos que Brussel·les va desaprovar són dos fets recents que semblen apuntar a una Europa afeblida; la voluntat de reforçar la seguretat i la defensa, en canvi, aniria en la direcció contrària. Sigui com sigui, una de les debilitats de la Unió és que ara per ara té pocs recursos. I ara que el projecte trontolla, caldria atacar aquest flanc.

La representació a Barcelona de la Comissió Europea convoca trobades de persones interessades per recollir opinions sobre la preparació dels pressupostos de la UE. Una bona iniciativa, ja que permet seguir millor què passa a Brussel·les i aportar propostes perquè puguin ser canalitzades cap a les autoritats comunitàries. Cal recordar que tot i que funciona amb pressupostos anuals, la UE elabora l’anomenat marc financer plurianual (7 anys), que marca una perspectiva llarga de l'evolució dels pressupostos. Ara s’està elaborant el marc per al període 2021-27. Recullo algunes de les reflexions fetes en una reunió del mes passat. Confirmo idees que jo he defensat sempre i d’altres que vaig sentir.

1. Euroescepticisme. Repeteixo un cop més que, davant de la desafecció amb l’actuació de la UE que constatem en molts àmbits, l’actitud dels que estem convençuts de la seva necessitat i som partidaris de la seva continuïtat ha de ser l’eurocriticisme: analitzar les mancances i proposar reformes de millora. Les actituds de defensa acrítica, o de ple rebuig (Brexit...), són equivocades. Enumero les reformes de caràcter general que crec que cal emprendre.

2. Els recursos. En els treballs actuals s’està parlant d'una xifra d'entre 1,1 i 1,3 bilions d'euros per al conjunt dels 7 propers anys. Vol dir que seguim encallats en un volum de recursos que representa només una mica més de l'1% del PIB de la UE. És fàcil veure que això és totalment insuficient. La despesa pública de la majoria dels estats desenvolupats representa entre un 35% i un 45% del seu PIB, i en el cas dels estats federals pot arribar al 20% del PIB de tota la seva federació.

No és estrany que, als anys 60, quan la UE era només la CEE –és a dir, poc més que un tractat comercial reforçat entre estats–, s’assignés a les administracions de Brussel·les una proporció molt petita de la despesa, ja que la majoria de les competències les seguien tenint els estats membres. Però és inexplicable que després de l’Acta Única, de Maastricht, de l’ampliació a 28 membres, de l’euro i de forts augments de les competències, es pretengui seguir amb aquest ridícul 1%, del qual, a sobre, més del 90% torna als estats...

La conseqüència d’això és la impotència de la UE per fer front a molts problemes d’abast comunitari (infraestructures europees, refugiats, seguretat...). Una impotència que és denunciada, moltes vegades amb raó, no només pels ciutadans sinó sovint també pels mateixos governs dels estats. S’haurien de fer mirar, abans de criticar, quina és la part de culpa que tenen ells.

3. Origen dels recursos. Una part important dels recursos prové de transferències dels 28 estats (una part de l’IVA i una petita part de la renda nacional....). Representa en total entre un 75% i un 80% del pressupost de la UE. Només una petita part (menys del 20%) és fruit de drets o tributs propis de la UE.

És evident que cal un reforma a fons. La UE hauria de tenir algunes actuacions pròpies que afectessin el dia a dia dels ciutadans, com ara un sistema de garantia de dipòsits comunitari o una assegurança d’atur complementària. Això permetria que els ciutadans se sentissin protegits per la UE; actualment els ciutadans no tenen aquesta percepció, ja que molts dels beneficis de ser membres els arriben de forma indirecta i inconscient. Ara bé, aquest escenari és impossible sense una fiscalitat i una capacitat recaptatòria de la UE (que podria estar delegada en els estats) que permetés augmentar els ingressos d’una manera notable.

He proposat repetidament que l’impost de societats nacional es transformi en un impost uniformitzat de caràcter europeu. Tindria un segon avantatge: faria impossible el dúmping fiscal que ara practiquen alguns estats, i el frau fiscal que fan les grans empreses amb les seves polítiques de trasllats. Això explica moltes reticències...

4. Perspectives massa llargues. L’actual sistema pressupostari té dos inconvenients de tipus temporal. El primer és que el marc financer condiciona molt els pressupostos anuals, i un període de 7 anys és massa llarg per preveure les possibles necessitats, cosa que obliga a fer modificacions i reformes d'innecessària i complexa tramitació.

I el segon és que, havent-hi eleccions al Parlament i una nova Comissió cada 5 anys, tindria molt més sentit que se sincronitzessin les decisions financeres. Caldria que cada nou Parlament i cada nova Comissió elaboressin el seu marc financer durant el primer any de mandat, que fos de 5 anys i que anés fins a la fi del primer any de la nova Comissió, evitant haver de treballar amb directius elaborades per altres, com passa ara.