20/09/2016

Roma, Brussel·les, Bratislava... Roma

3 min

Fa uns dies va tenir lloc a Bratislava una reunió del Consell Europeu de la qual s’esperaven decisions respecte a tres problemes importants que té pendents la UE: un de ja antic, la necessària revisió de les infructuoses polítiques de sortida de la crisi; un de més recent, l’acolliment de refugiats i la mobilitat de les persones, i un d’immediat, la resposta a la inesperada decisió dels ciutadans del Regne Unit de sortir de la UE.

Llegint el comunicat de la cimera, titulat emfàticament la Declaració de Bratislava, un té la impressió que, juntament amb declaracions interessants però tòpiques (hem d’arribar a un diagnòstic comú; la UE és el millor instrument i és indispensable per als 27; s’ha de millorar la comunicació amb els ciutadans; s’ha de donar una visió atractiva de la UE...), només s’anuncien futures mesures de control de fronteres exteriors, de lluita contra el terrorisme i d’increment de la col·laboració amb l’OTAN i unes tímides mesures de reactivació.

Clarament insuficient respecte al que s’esperava i al que ja és urgent. La decisió més clara de totes és tornar-se a reunir. Tot això es tornarà a discutir, i possiblement a aprovar, el març del 2017 a Roma, juntament amb la celebració del 60è aniversari del tractat fundacional de la UE (Tractat de Roma). Deixeu-me completar l’article amb unes reflexions polítiques i unes consideracions metafòriques.

1. Una doble debilitat. Com tantes vegades s’ha escrit, el sistema institucional de la UE té dues importants debilitats. La primera és fruit del fet que s’està construint un nou ens polític que vol ser més que un “tractat entre estats” i menys que un “estat federal”. Aquest nou model crea confusions entre competències dels estats i de la UE, redueix molt l’eficàcia d’algunes eines polítiques i econòmiques que sí que tenen altres grans estats (els EUA, la Xina, Rússia...) i imposa uns ritmes de decisions incompatibles amb la velocitat dels temps actuals. Això ja es va veure amb les darreres ampliacions i es va resoldre, al meu criteri equivocadament, amb la tesi de l’“Europa a dues velocitats”, com si els 28 volguessin arribar al mateix punt però a ritmes diferents. Cal acceptar una “Europa amb dos objectius finals diferents”, i per tant un nucli monetari, econòmic i polític, i una perifèria fonamentalment comercial i econòmica, amb una sèrie de compromisos polítics mutus.

La segona és fruit de l’allunyament democràtic entre les institucions i els ciutadans, i la consegüent sensació que no es tenen en compte les seves necessitats i els seus problemes reals. ¿Com han de sentir-se els molts milions de ciutadans sense feina, o amb ingressos decreixents, o amb inseguretat sobre les seves futures pensions, en llegir que el que s’ha discutit a Bratislava és sobretot l’intercanvi entre les policies, la lluita contra el jihadisme, la seguretat en les fronteres exteriors o la col·laboració amb l’OTAN? Ja sé que són temes importants; es dóna per descomptat. Però el dia a dia dels ciutadans depèn molt més de la reactivació econòmica, de les pensions, de la qualitat dels serveis retallats o de l’assegurança dels dipòsits on tenen els estalvis. I els ciutadans no veuen que la política europea treballi prou a favor seu, ni tenen manera de fer arribar les seves queixes. És evident que una gran part de responsabilitat és dels governs estatals, però aprofitant la confusió que he explicat, aquests governs ja es preocupen prou de culpar-ne Brussel·les!

2. La història europea. L’actual UE va néixer a Roma de la mà de tres estats grans (Alemanya, França i Itàlia) i tres de més petits (els del Benelux). Suposo que es va portar la capital a Brussel·les per no posar-la en cap dels grans. A Brussel·les es van viure les dècades de més empenta, creativitat i èxit de la UE, fins a 15 membres. Després de les grans ampliacions, el projecte es va anar alentint i van anar explotant moltes de les contradiccions que he explicat, i moltes altres. El 2004 l’ex primer ministre suec Carl Bildt, un home raonable amb qui vaig tractar, va proposar que es traslladés la capital a Bratislava, responent a la nova situació. Crec inadequada la proposta, però era un símptoma dels canvis que he explicat.

He recordat això veient els poc engrescadors resultats de la setmana passada, que permeten sospitar que es travessa una situació de forta crisi interna. ¿Tornar a Roma, d’aquí sis mesos, pot fer esperar un cert renaixement? Esperem que sí i que no sigui massa tard...

stats