Té futur Europa?

Aquests propers mesos s’està jugant clarament el futur de la UE i, per tant, el futur d’Europa

Un globus amb la bandera de la UE en una manifestació proeuropeista a Berlín, el 31 de març del 2019 / ADAM BERRY / GETTY

A principis d'abril, fa ara uns tres mesos, escrivia en aquestes mateixes pàgines un article demanant els eurobons com una de les mesures per fer front a l’enorme crisi econòmica que ja vèiem en l’horitzó. Ho feia per la gran preocupació que em produïa la inacció de la UE i per l’espectacle de tensions i batalles que en aquells moments vèiem, tant a Madrid com a Brussel·les, entre forces polítiques, comunitats autònomes o estats. Al marge del tema dels bons, sembla que les coses han anat canviant els darrers dies, tant en un lloc com a l’altre. Vull explicar, amb més detall i tranquil·litat, per què deia aleshores que aquests propers mesos s’està jugant clarament el futur de la UE i, per tant, el futur d’Europa.

Començo dient que per a mi Europa és, alhora, un espai geogràfic, una identitat cultural històrica basada en la pluralitat, un model de convivència i benestar que recolza sobre uns valors concrets, i una construcció política original. La geografia no és quelcom que es pugui modificar. Però els altres tres aspectes són fruit de l'evolució de l'espècie i, per tant, del desenvolupament humà; per això el seu futur no ens ve donat, sinó que depèn de nosaltres. Exposo unes reflexions sobre cada un dels tres.

1. Identitat cultural. La identitat europea no s'oposa, ni s'ha d'oposar, a les moltes identitats o sentiments de pertinença històrics que hi conviuen. Cal, això sí, un coneixement dels trets comuns a tots i un reconeixement mutu dels uns i dels altres, tant en les col·laboracions com en els enfrontaments. Com més mobilitat i més coneixement hi hagi, més fàcil serà construir una identitat comuna. Penseu en l'experiència del programa Erasmus, com altres dels molts elements de mobilitat per treball o per turisme, que tant han ajudat a fer compatibles en les noves generacions una identificació catalana o espanyola amb l'europea. Cal seguir i reforçar aquesta mateixa línia. Per “sentir-se europeu” no cal renunciar a cap altre sentiment... Tinguem però en compte que aquesta facilitat no és la mateixa en tota la nostra societat, precisament per les grans desigualtats d'oportunitats d'uns i altres. 

2. Convivència amb valors. El sentiment de pertànyer a una entitat político-administrativa està molt lligat al fet que aquesta sigui útil en la solució d'alguns problemes vitals de les persones (educació, salut, seguretat, atur, pensió...). Des d'aquest punt de vista ens caldria que existís més evidència que la UE és un ajut per fer efectius els tres valors bàsics de la modernitat: llibertat o drets, igualtat o cohesió social, i fraternitat o solidaritat. En absència d'un pilar social europeu, creix la impressió que només una part de la societat es beneficia de la UE perquè no es veuen beneficis directes. Aquesta sensació creix en moments de crisi com l'actual, i es parla de guanyadors i perdedors, tant referint-se a persones com a estats, i molts equivocadament es consideren del segon grup, quan tots hi podrien guanyar. 

3. Construcció política. Crec que la no existència d'una entitat política de caràcter europeu seria un pas enrere molt important i seria molt perjudicial per a tots els ciutadans europeus, i per descomptat per als espanyols i també els catalans. Els esdeveniments recents han deixat clar que estem un retrocés del multilateralisme i anem cap a nou món bipolar (Xina-EUA), en el qual tots els altres estats tindran un paper residual. Només una futura UE pot evitar-ho. És clar que cal inventar un model nou i això suposa moltes dificultats, però cal ser valent i acceptar necessitat de revisions.

4. Esperança a curt termini. Aquests darrers dies s’han produït alguns fets que permeten una certa visió optimista: el BCE està fent ja una actuació similar a la que va fer en la darrera crisi. Una part important dels membres de la UE, i molt especialment Alemanya, han vist clar que la posada en marxa d’un programa d’ajut comunitari als països que han patit més les conseqüències de la pandèmia és una exigència de solidaritat però també és quelcom que els acabarà afavorint a tots. Els països receptors de l’ajut també han vist que aquest ha de ser utilitzat responsablement en actuacions consensuades que tinguin la màxima eficàcia. Els pactes i els programes que s’han preparat i que poden ser aprovats en les properes setmanes tenen un volum econòmic tan important que, sense poder solucionar-ho tot, utilitzats intel·ligentment poden tenir efectes notables.

L’arribada de Merkel a la presidència del Consell, de Lagarde al BCE i de Von der Leyen a la Comissió suposa un trio que sona bé i podria proporcionar un semestre menys dolorós del que pensàvem. Encara que hauria estat millor poder parlar d'un quartet amb Nadia Calviño a la presidència de l'Eurogrup.

Acabo contestant la pregunta del títol. Europa té futur si reprèn la construcció inacabada de la UE corregint errors passats i afegint-hi quatre aspectes pendents: fiscals, socials, de seguretat i democràcia interna. Si no aprofita aquesta oportunitat, crec que la UE s’anirà desmuntant, i dubto que en tal cas quedin ganes per recomençar un altre intent. Un mal futur per a tots... 

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF