04/09/2011

La carta de l'estiu

3 min

Cada vegada resulta menys freqüent rebre cartes. Ens comuniquem per telèfon, per correu electrònic o per SMS. La majoria de les poques cartes que rebem tenen un caràcter més aviat formal o rutinari, impersonal. Potser per això he llegit, com si fos una carta personal, un escrit que m'ha arribat aquest estiu, i que m'ha fet pensar. Un escrit d'una persona que no conec més que de referències. Es tracta de l'article que Warren Buffett, el multimilionari americà, va publicar al New York Times i que va reproduir ja fa uns dies, en català, aquest diari.

No és una proclama política ni una manifestació ideològica, sinó que sembla una confessió personal. No tinc elements per judicar el grau d'honestedat que hi pugui haver, però coneguda la trajectòria del personatge, m'inclino a pensar que no és una simple manifestació de cinisme. M'ha interessat especialment quan sembla que s'avergonyeixi quan compara la gran quantitat de diners que guanya i els pocs impostos que paga, i sobretot quan diu que la majoria dels seus empleats paguen més impostos que ell. I quan reclama del govern que els apugi els impostos a ell i a la gent com ell, sobretot en una situació com l'actual en què hi ha molta gent que està patint molt i no hi ha recursos públics per atendre totes les necessitats socials. Tot això, dit per una persona que dedica una part important de la seva fortuna a fundacions privades, reflecteix una incomoditat derivada segurament de considerar que aquestes transferències de diners no haurien de ser uns actes de caritat, sinó unes obligacions de justícia.

M'ha interessat tant perquè és una manifestació concreta del que ja fa uns anys estic intentant, amb poc èxit, fer entendre: que les reformes fiscals de les dues darreres dècades, aquí i a fora d'aquí, han eliminat la progressivitat d'un mecanisme que havia estat dissenyat per afavorir la redistribució de les rendes, i que fins i tot l'han transformat en un nou element de desigualtat.

Recordem tres principis en què crec que estarem d'acord la gran majoria. Primer: els ingressos d'una persona han d'estar relacionats amb les seves capacitats, els seus coneixements, les seves habilitats i el seu esforç, i per tant és acceptable un cert grau de desigualtat. Segon: el sistema fiscal pretén compensar els excessos d'aquesta desigualtat, i per això ha de taxar més als qui més guanyen i donar serveis bàsics gratuïts als qui no poden pagar-los. Tercer, la fiscalitat hauria de ser neutral, és a dir, independent de l'origen dels ingressos. Així hem anat avançant a poc a poc i amb molts entrebancs cap a una societat menys injusta.

Avui dia aquests principis s'han trastocat: si alguna persona guanya un any 120.000 euros amb el seu treball, amb el seu esforç, aplicant els seus coneixements per produir un bé o un servei útil a la societat, pagarà uns impostos d'aproximadament uns 45.000 euros; si un altre guanya aquesta quantitat amb rendes del capital o amb algunes operacions en borsa de caràcter especulatiu, i per tant amb molt poc esforç, en pagarà segurament la meitat, i amb un bon assessorament molt menys; i si rep una donació, un regal o una herència, és a dir, sense cap esforç, és probable que no pagui res. És evident que hi ha situacions molt diverses que demanen tractaments específics, però aquesta és una descripció que respon a una realitat molt general. Tot això és la conseqüència dels canvis introduïts en el sistema fiscal durant els darrers vint anys: manteniment de l'escala aplicada a les rendes del treball, reducció de l'escala aplicada a les rendes de l'estalvi i les plusvàlues, supressió de l'impost del patrimoni, supressió de l'impost de successions i donacions... Així es produeixen les paradoxes de què, amb raó, sembla avergonyir-se el Sr. Buffett!

El seu escrit ha tingut un cert ressò, en el mateix sentit, entre altres persones d'algun país europeu, i fins i tot algun govern ha anunciat que estudiava alguna reforma. No sé si aquestes rèpliques tenen un caràcter sincer o si més aviat són un gest de cara a la galeria. Vull pensar que són una barreja de les dues coses. Tampoc sé si aquestes reformes anunciades seran de caràcter purament cosmètic. El que sí que sé és que a Espanya i a Catalunya no hi ha hagut cap reacció ni per part de possibles afectats ni dels governs. L'única, que és gairebé sarcàstica, ha estat la d'un alt dirigent madrileny del PP que ha dit que "li agradaria molt que alguns dels rics espanyols demanessin que els apugessin els impostos..."

Fa uns anys vam haver d'escoltar, amb vergonya, que "rebaixar impostos era cosa d'esquerres", i ara hem de sentir que, "sempre que sigui a petició pròpia, apujar impostos també és cosa de dretes"! Tot plegat, una barreja d'ingenuïtat i cinisme.

stats