Veritats, hipòtesis i opinions
En els últims anys han aparegut molts llibres i informes sobre els aspectes econòmics de la independència de Catalunya, que han provocat debats polítics i acadèmics. Amb la recent presentació d’un llibre, polèmic però interessant, d’en Josep Borrell, hem sentit molts comentaris i rèpliques provinents de polítics i també d’altres experts. El debat ha fet soroll i ha aclarit algunes coses, però, una vegada més, no ens hem pogut lliurar d’algunes simplificacions desorientadores. Cito aquest cas perquè és l’últim, però el que vull dir es pot aplicar a innumerables ocasions en els últims mesos, i temo que segueixin en els que vindran...
1. Conclusions dels informes. Sovint aquests informes, espontanis o encarregats, tenen la finalitat d’intentar preveure una situació futura, analitzant les conseqüències de diferents actuacions possibles, i així poder triar amb més coneixements l’opció que més convé. L’opinió dels experts és important, ja que les previsions no son fàcils i demanen coneixements o experiència en els temes. Els informes acaben amb conclusions. Ara bé, com que ni la política ni l’economia son ciències exactes, ja que hi intervenen una gran quantitat d’actors, el comportament dels quals és lliure i no sempre previsible, cal formular prèviament una sèrie d’hipòtesis per tal d’arribar al final. Una vegada establertes les hipòtesis, es poden aplicar models més o menys científics i obtenir uns resultats, sempre amb un marge d’error que pot arribar a ser important i sempre condicionats a la validesa de les hipòtesis.
El que he observat amb massa freqüència és que, per ben elaborat i rigorós que hagi estat el treball de l’expert, quan les conclusions s’utilitzen en l’àmbit de la controvèrsia política -i més si es tracta d’un període electoral-, se simplifiquen i només s’explica el resultat. És a dir, es converteixen en una veritat gairebé absoluta i com a tal es fan servir. Normalment són unes conclusions vàlides i certes, però només en el cas que les hipòtesis es compleixin, cosa que és impossible d’assegurar. Utilitzar-les com a promeses atractives o com a presagis funestos contribueix més a la confusió que a l’aclariment. Ho hem pogut comprovar sovint durant els últims dos anys.
2. Hipòtesis i opinions. De vegades la confusió no prové només de la utilització dels resultats per part dels polítics, sinó de la mateixa elaboració. És normal i legítim que l’autor d’un informe tingui la seva pròpia orientació acadèmica, o fins i tot la seva inclinació política, coses que poden ser determinants a l’hora de formular les hipòtesis i de confeccionar el model. És bo que així sigui, sempre que no s’amagui ni es pretengui ser un expert neutral. (En aquest cas, en Borrell no amaga les seves idees.) Cal que s’expliquin clarament les orientacions personals, de la mateixa manera que cal que se sàpiga qui ha encarregat el treball... Jo sempre dic que abans de llegir un informe vull saber qui és la persona que l’ha fet i quina organització l’hi ha encarregat. Això no el desqualifica mai, però permet llegir-lo amb ple coneixement de causa.
3. Titulars i notícies. Un element que també contribueix a la confusió és el lògic costum dels mitjans de comunicació de publicar les notícies sobre els informes encapçalades amb un titular curt. Aquesta necessitat de resumir, que és totalment comprensible, obliga moltes vegades a simplificar coses que no són tan simples. Tots hem vist una mateixa notícia o unes mateixes declaracions d’algun polític o expert titulades o extractades de manera ben diferent en mitjans diferents. Això s’agreuja en períodes electorals, sobretot quan, com està passant ara, la gran majoria dels mitjans de comunicació han accentuat les seves inclinacions fins al punt que, sovint, es barregen opinions, evidentment legítimes, amb una descripció esbiaixada de la realitat.
Crec que la nostra gent és suficientment madura per poder exigir als autors que expliquin les seves orientacions i les seves hipòtesis prèvies; als polítics, que no simplifiquin i converteixin en dogmes les conclusions d’uns experts, i als mitjans de comunicació, que intentin reflectir la complexitat de la realitat i evitin descripcions parcials, tant d’aquesta realitat com dels resultats dels estudis. No som criatures, som adults amb capacitat de decidir, si estem correctament informats...
