Negociar tot jugant

Fa uns mesos que seguim, amb interès i amb preocupació, els esdeveniments que es produeixen a Ucraïna, a Escòcia, a Grècia, a Espanya i a Catalunya. En tots estan en discussió reconfiguracions territorials, i en tots es produeixen enfrontaments i negociacions. Això ha posat de moda parlar de la teoria dels jocs, i hem pogut sentir o llegir experts internacionals parlant dels jocs. Seria una llàstima que la gent pensés que això és frivolitzar la importància d’aquests conflictes, comparant-los amb un joc. Es tracta simplement del fet que les negociacions i molts jocs tenen tres elements comuns: la victòria, la derrota i, sobretot, la importància de l’estratègia. Les conseqüències personals són molt diferents, però alguns dels mecanismes d’un procés i l’altre són bastant similars, i per això es poden relacionar.

Ni sóc jugador, ni sóc expert en jocs. Això sí: tinc una certa experiència en negociacions. És des d’aquesta exclusiva perspectiva que m’agradaria fer alguns comentaris, que es poden aplicar a tots els casos de què estem parlant, posant alguns exemples...

1. Objectius. No sempre l’escenari que les parts declaren com el seu objectiu és exactament el que veritablement desitgen més, és a dir, el resultat òptim de la negociació. A vegades hi ha objectius que tenen un caràcter instrumental. Poden servir per no destapar totes les cartes; per amenaçar sobre la capacitat de provocar situacions molt catastròfiques ( farol ); per reservar-se la possibilitat d’alguna cessió final (cartes encobertes); o fins i tot perquè una part pensa que una victòria parcial pròpia pot arribar a ser un escenari millor que una desfeta total de l’adversari, tenint en compte que el joc ha de continuar... (Molts escocesos han pensat que una Escòcia amb nous poders pot ser millor que una Escòcia segregada del Regne Unit.) També és cert, i se sap ja fa segles, que a vegades hi ha objectius que tenen molt poc a veure amb el conflicte en si, i responen a problemes interns d’alguna de les parts, que queden dissimulats o amortits pel fervor popular que genera l’enfrontament extern. (Putin...?)

2. Escenaris. En tota negociació en què hi ha elements valuosos a repartir, cada part ha de considerar almenys quatre escenaris: A. Victòria total (aconseguir tots els seus objectius). B. Derrota total (no aconseguir cap dels seus objectius). C. Destrucció mútua (destrucció dels elements en discussió). I D. Pacte (aconseguir una part dels objectius sense fer malbé els que es queda l’altra part). Crec que només la D és sostenible a llarg termini. (El tancament equivocat de la guerra del 1914 va provocar la del 1945.) Està de moda parlar de solucions win-win ; jo no hi crec gaire quan es tracta de jocs de suma zero, però sé que sempre hi ha elements la naturalesa dels quals fa que, en canviar de mà, tinguin més valor per a qui els guanya que per a qui els perd, i per tant el canvi millora la situació global. (Per a Rússia guanyar Crimea és molt més important que per a Ucraïna perdre-la.)

3. Catàstrofes. És bastant corrent especular, durant les negociacions, amb la possibilitat d’accions unilaterals d’una part o d’accions autoritaristes de l’altra part que poden provocar situacions catastròfiques per a totes dues. (L’amenaça de Grècia de sortir de l’euro, o la de la UE d’expulsar-la...) Crec que aquestes argumentacions són molt febles per dues raons. En primer lloc, perquè ningú pensa que avui dia uns governants sensats puguin apuntar-se al principi de morir matant, i acceptar perjudicis importants simplement per poder provocar més perjudicis a l’altre. Seria bandejar el seny i deixar-se portar per la rauxa. I, en segon lloc, perquè no tothom que llança amenaces d’aquest tipus té els mitjans per portar-les a terme. Abans de dir-ho s’ha de mirar si es tenen els tancs, els instruments legals nacionals o internacionals, o els diners necessaris. (Novament Grècia...)

4. Dues anotacions finals. Primera: no he considerat un escenari que és que un dels jugadors es negui a jugar. És absurd i molt perillós, però passa a vegades. (No em cal posar cap exemple...) I segona: hi ha una gran diferència entre les negociacions polítiques i els jocs. En els jocs els jugadors s’hi juguen alguna cosa seva; en les altres s’hi juguen el benestar de moltes persones. La prudència exigeix no oblidar que no és un joc. (Hi ha aturats i desnonats a Grècia, hi ha morts a Ucraïna... No segueixo.)