13/12/2018

Polaritzacions i desconcert ciutadà

3 min

No és fàcil saber per on començar. Aquests darrers dies han estat plens de fets sorprenents i preocupants. El dia 1 casualment era a París i vaig estar molt a prop de la revolta groga, la violència negra encaputxada, la impotència policial i la desaparició del govern. Tant pel que vaig viure com pel que vaig veure a la televisió i llegir als diaris, vaig tenir consciència que París estava en una situació difícil de desxifrar: què era el que es reivindicava, qui representava a qui, qui ho dirigia, què feia l’Estat? Era una situació difícil de resoldre...

El dilluns dia 3, encara a París, a la preocupació per França s'hi va sumar l’entrada de la ultradreta en un altre estat europeu per la via del Parlament andalús, amb les perspectives que això ha obert sobre el futur de la política espanyola i europea. De tornada a casa, pensant trobar una certa tranquil·litat, trobo els enfrontaments entre mossos i manifestants antifeixistes, l’ambigüitat del govern català en aquesta qüestió, l'incomprensible domini dels CDR per sobre de la nostra policia, l’estranya resurrecció de la via eslovena per part del nostre president i la preparació de l’enfrontament “pacífic” als carrers per al proper dia 21...

Què està passant aquí, a Espanya, a França o a Europa? No és fàcil fer una anàlisi sense perspectiva temporal i sense espai suficient per evitar la simplificació. Però m’agradaria aportar algunes idees, que caldrà complementar amb moltes altres, i que estan basades en el que jo anomeno 'la polarització' com a causa del malestar dels ciutadans i del seu desconcert.

1. Polarització econòmica. Les polítiques liberalitzadores de finals de segle, la dominació del mercat sobre la regulació, la incontrolada globalització econòmica, l’increment del poder dels mercats financers per sobre de les autoritats democràtiques i les noves polítiques de competitivitat davant de la digitalització han anat creant ràpides i progressives desigualtats de rendes que han reduït el gruix de les classes mitjanes, incrementant els volums i el risc de pobresa, i desplaçant l’acumulació de riquesa cap a les capes socials més elevades. Aquest fenomen de polarització econòmica s’ha produït tant en períodes de crisi com en etapes de creixement del PIB, i per tant és un element estructural del model, fet que redueix l’esperança que la situació pugui millorar gaire sense fer canvis importants.

2. Polarització social. Les polítiques anticrisi dels darrers anys han portat grans dificultats a la creació de treball, fet agreujat per mesures regressives en el camp fiscal, per reformes inadequades en el mercat laboral i per fortes retallades en les despeses socials (ensenyament, sanitat i ajuts socials). Tot això ha suposat una desaparició d’oportunitats i ha frustrat les perspectives de futur de molta gent perquè ha deixat de funcionar el que s’ha anomenat 'ascensor social', que estimulava i recompensava els esforços personals. És una polarització creixent o, com a mínim, estancada.

3. Polarització mediàtica. El gran avenç que han suposat la digitalització i la hiperconnectivitat ha revolucionat el món de la informació i la manera d'obtenir-la i de compartir-la. Internet primer i les xarxes socials després han introduït nous mitjans i han modificat el paper dels clàssics, provocant en uns i altres fenòmens de bombolla en què rebem, coneixem i redistribuïm només un tipus d’informació, real o manipulada, que reforça les conviccions pròpies i dificulta la permeabilitat d’altres punts de vista, fent per tant menys possible un debat ideològic seré. L'absència de regulació pública d’aquest nou model i l'absoluta llibertat de les empreses propietàries de les plataformes, que treuen grans beneficis d’aquesta situació, estan creant una multitud de bombolles inconscients, i per tant de percepcions diferents de la realitat, que polaritzen i radicalitzen l’enfrontament ideològic.

4. Polarització política. En part com a conseqüència de tot això, però fruit també d’un estil nou en l’activitat política, hem vist un fort creixement de corrents polítics radicals, en uns llocs a la dreta i en altres a l’esquerra, que han anant reduint el debat a alternatives simplificades i incompatibles (sortir o no de la UE, independència o unionisme, monarquia o república, immigració o rebuig...), que popularitzen les solucions basades en referèndums sí/no i que dificulten la construcció de consensos o majories àmplies. Tots aquests escenaris poden acostar-se a límits perillosos si són acceptats socialment: crides a la desobediència, deformació de la democràcia, justificació de la violència, legitimació de la il·legalitat. La pluralitat és molt bona, però per reduir el desconcert general ens cal definir aquests límits assegurant que es respecten.

stats