24/01/2019

Moltes contradiccions perilloses

3 min

Estem a punt de l’inici del judici que anomenen de l’1-O, encara que sigui molt més que això. Coneixem les estratègies de les acusacions, les defenses, i els mateixos acusats. També comentaris d’un seguit de persones de l’entorn, implicades en el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Malgrat això, i encara que sembli estrany, es fa difícil trobar algú que s’arrisqui a fer previsions sobre el seu final. No ho faré pas jo, però sí que voldria posar en relleu la importància d’algunes contradiccions, que són a l’origen d’aquesta dificultat.

1. L’objectiu del judici. Un judici hauria de servir per conèixer uns fets, analitzar la seva legalitat, determinar responsabilitats i, en funció de tot això, adoptar un veredicte d’innocència o culpa, i establir unes penes adequades; és a dir, fer justícia.

En tot judici crec que la voluntat dels encausats ha de ser aconseguir l’absolució o la mínima pena possible. Ara bé, en aquest conjunt d’actors de dintre i de fora de la sala del tribunal, alguns bastant lluny, veig quatre motivacions que generen contradiccions. No les personalitzo, però les enumero: reduir al màxim la pena; acabar judicialment un greu problema polític; fer un escarment de cara a situacions de futur; i crear l’oportunitat d’un recurs en instàncies europees buscant el desprestigi d’un dels poders de l’Estat. Pot ser que n'hi hagi altres de caràcter personal, però m’agradaria creure que no són els importants. Llevat de la primera, les altres tres són de caràcter polític, ja que es tracta d’un judici polític. És difícil preveure com es barrejaran en cada actor cada una d’elles, i com es resoldran les contradiccions i es fixaran les prioritats.

Arribem al judici amb una contradicció posada de manifest fa mesos. A més de la inacceptable imposició de presó preventiva, és també injustificable la qualificació de rebel·lió o de sedició dels actes judicats. Ara bé, també és discutible la negació rotunda d’actuacions irregulars o delictives i, per tant, la pretensió que l'única sentència possible és la absolució... Les dues postures polítiques extremes poden fer descarrilar el judici.

Acabo el punt amb tres preguntes: ¿enfoquem el judici com un judici o com un enfrontament polític?, ¿anem a defensar o a atacar?, els objectius polítics legítims buscats, ¿justifiquen els possibles prejudicis i costos per als inculpats?

2. Declaracions sorprenents. M’han resultat molt poc entenedores dos tipus de declaracions. Unes, fetes per polítics i membres del món judicial –sobretot de Madrid–, afirmen que estem a punt de començar un “juicio justo”. No sé ben bé què volen dir. ¿Saben del cert que la instrucció s’ha fet ben feta? ¿Creuen que els magistrats són gent de confiança, tant personalment com professionalment? ¿Poden tenir algunes de les motivacions que jo indicava? I com ho saben, tot això? Crec que són manifestacions innecessàries que poden portar a un punt de sospita. 'Excusatio non petita...'

També m’han sorprès les d’algun dels advocats defensors dient que “la sentència ja deu estar escrita”. Els meus coneixements de dret són limitats, i la meva valoració de la categoria professional dels defensors és alta. Però no em puc estar de preguntar: si tot està fet, quin significat té la seva actuació en el judici? Què busquen: ajudar al seu client o generar espectacle? ¿Marcar un enfrontament directe amb el tribunal abans del judici, és crear un ambient positiu per a l’acusat? ¿No seria millor esperar al recurs posterior si no s’han fet bé les coses?

3. El tribunal i els governs. Han estat freqüents i repetides les declaracions del govern català, i de dirigents de l’independentisme, condicionant negociacions amb l’actual govern espanyol, sobretot en el cas dels pressupostos 2019 de l’Estat, al fet que aquest govern fes “passos concrets en relació amb el presos i exiliats”.

No seré pas jo qui faci una lloança del que Sánchez ha fet en aquest tema; tampoc sé què podia fer, però veig que ha mostrat una voluntat extraordinàriament diferent de la de Rajoy. Em pregunto si, després d’haver criticat durant anys (crec que amb raó) la possible intromissió governamental en la justícia per atacar Catalunya, podem ara demanar que sigui el nou govern el que pressioni per tal que la justícia espanyola atengui les nostres peticions, per altra banda molt raonables. Si les intromissions de Rajoy eren criticables, ¿ara és bo i exigim que ho faci Sánchez?

4. Desorientació. A punt d’acabar l’article sento que Puigdemont recorre davant el Tribunal Constitucional espanyol una decisió del president de Parlament català. Encara ho entenc menys... ¿Pot ser que en aquest nou conflicte jurídic hi hagi barrejades estratègies polítiques, diferencies partidistes, interessos personals o motivacions d’autoprotecció, totes elles legítimes però contradictòries? Pot ser! Cal gestionar millor les contradiccions.

stats