Publicitat
Publicitat

Independentismes?

Durant els darrers mesos, i sobretot durant els propers anys, s'ha discutit i es discutirà molt sobre independentisme i sobiranisme. Crec que és bo que hagin caigut els tabús sobre aquests dos termes i que s'hagin convertit en opcions ideològiques que formin part de la política real. És un signe de maduresa social. Ja he dit altres vegades, i no repeteixo ara els arguments, que cal no confondre una cosa i l'altra. No es pot ser independentista sense ser sobiranista, però es pot ser sobiranista sense ser independentista, perquè es pot voler exercir el dret a decidir, però es pot prendre una decisió que no sigui precisament la independència.

Ara només em voldria centrar en l'opció de l'independentisme, veure les seves matisacions i sobretot entendre les seves raons. Ho faig amb voluntat de clarificar un xic el que detecto al meu voltant. No sóc sociòleg ni expert, i no pretenc fer una tesi sobre el tema. El que diré és solament una reflexió personal, fruit de moltes i moltes converses amb gent, sense cap tipus de metodologia científica que ho suporti. M'agradaria separar tres tipus de posicions independentistes que he trobat en la gent amb qui he parlat.

1. Independentisme essencial. Aquelles posicions que consideren la independència com un fi en si mateixa. No és pas una posició irracional, com alguns diuen per desqualificar-la, però sí que té forts components emocionals. Es basa en elements polítics, però sobretot en raons històriques, en sentiments ferits i en conviccions personals difícils de raonar i de debatre. És una opció molt respectable que situa la independència en el mateix nivell, i fins i tot a vegades per sobre, de valors fonamentals com la llibertat personal o la justícia social. És un independentisme molt profund i valuós que només té la dificultat que, a causa de la seva profunditat, acceptés -per aconseguir la independència- posar en segon terme alguns dels altres valors, o dificultar el benestar social.

2. Independentisme instrumental. Una posició que manté de manera inequívoca la llibertat i la justícia com a valors superiors i el benestar dels ciutadans com l'objectiu fonamental. La independència és aleshores un dels mitjans per aconseguir millorar aquest objectiu, i per tant, com passa amb tot instrument, el seu valor és que ho permeti. En aquest cas, no hi falten sentiments -sobretot de solidaritat-, però el debat es planteja en termes més rigorosos, valorant de quina manera el procés cap a la independència i la meta final reforcen o poden posar en perill els dos valors bàsics. És un independentisme reflexiu, no emocional, i enormement potent una vegada adquirida la convicció de la seva eficàcia.

3. Independentisme tàctic. Posició que no considera que la independència sigui en el segle XXI un valor per si mateixa, ni potser l'únic instrument per assolir el màxim benestar social, però que al mateix temps creu que és absolutament necessari un replantejament de les relacions de Catalunya amb l'Estat, perquè han arribat a un punt inacceptable. Davant de l'actitud immobilista de l'Estat, fer palès que l'opció de la independència ha deixat de ser una utopia minoritària i s'ha convertit en un escenari plausible pot ser l'única manera de canviar aquesta actitud. S'espera que l'evidència del gran problema que plantejaria a Espanya la separació de Catalunya (i també a la UE) provoqui un procés de negociació, que acabi en un pacte en el qual Catalunya aconsegueixi molts dels objectius que obtindria amb la independència, potser amb menys enfrontaments, patiments i fractures. És un independentisme que creu en el pacte com a base de tota relació política, però que es veu obligat a forçar i provocar el diàleg, acceptant que el diàleg comporta sempre algunes renúncies, però evita molts patiments.

Aquests darrers tres mesos ha quedat molt clar que hi ha a Catalunya una part majoritària del poble de caràcter sobiranista (que vol decidir sobre el seu futur) i una porció molt àmplia a favor de la independència. Seria un greu error del govern de l'Estat i dels partits espanyols fer una lectura equivocada de la situació i no canviar de manera important la seva actitud envers Catalunya. És un error que pagaríem tots durant molts anys. I també penso que caldria que el govern català analitzés amb més profunditat les raons de l'independentisme, i actués conseqüentment. Jo no puc aportar ara més elements, però tenim una gran quantitat d'experts i de centres d'estudis d'opinió que caldria mobilitzar en aquesta direcció.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF