07/10/2011

Dues decisions fiscals discutibles

4 min
Dues decisions fiscals discutibles

La situació dels pressupostos públics provoca que es vagi fent més evident que no es pot aconseguir l'equilibri només reduint les despeses. Cal fer-ho, però també cal revisar els ingressos. Per això aquestes properes setmanes s'intensificarà la discussió política sobre els impostos i el copagament. Les decisions del govern català sobre l'impost de successions i del govern espanyol sobre l'impost del patrimoni estan totes dues envoltades de polèmiques que no han acabat. Cal destriar els elements raonables dels demagògics, i recollir-ne algunes lliçons per al futur.

Comencem per l'impost de successions. Aquest impost, tal com el teníem fa uns anys exigia una revisió, perquè creava dificultats serioses en la transmissió de les empreses familiars i, encara més sovint, en la dels habitatges propis. No era tolerable que el funcionament de l'empresa o la continuïtat de l'ocupació de l'habitatge per part dels hereus quedés en perill per falta de recursos líquids per fer front al pagament de l'impost. La proliferació dels petits negocis, i encara més l'extensió de la propietat de l'habitatge a amples capes socials, feien més greu aquesta situació. Això demanava un tractament diferenciat per a aquests tipus de béns, i sobretot elevar les quantitats exemptes. Però no calia una reducció indiscriminada de l'impost per a tothom. No és el mateix heretar un negoci que és el teu mitjà de vida que un paquet d'accions del BBVA, ni és el mateix heretar l'habitatge familiar que una segona o tercera residència.

Però no es va fer així. Van eliminar-lo algunes comunitats governades pel PP, i la competència fiscal ha acabat produint la supressió a tot arreu. No es pot criticar que comunitats com Catalunya es veiessin arrossegades a reduir-lo molt, com es va fer el 2009, encara que costa més d'entendre que el 2011 calgués acabar-lo d'eliminar, anant fins i tot més enllà que altres regions espanyoles. El resultat és que per resoldre un problema d'una àmplia capa de la població, els que més n'han sortit beneficiats han estat les grans fortunes, i els que n'han quedat perjudicats són els pressupostos públics, és a dir, tots nosaltres.

S'han utilitzat dos arguments per fer-ho. Un de raonable, la competència fiscal. Jo el comparteixo, però adverteixo que la seva lògica ens portarà a haver de defensar la igualtat fiscal a tot l'Estat i per tant a reduir les competències pròpies dels governs autonòmics en aquest tema. Aquesta posició és coherent amb la voluntat d'harmonització fiscal a Europa (ara s'està produint una harmonització a la baixa... si un baixa, tots els altres han de seguir!). Cal tenir-ho en compte quan es vulgui donar contingut a això que en diuen "pacte fiscal".

L'altre argument és que els béns heretats ja han pagat impostos. No hi estic d'acord. Els subjectes fiscals som les persones, no els béns. I la manera de determinar la base per a la contribució personal són els ingressos. Els ingressos poden venir del treball, dels rendiments financers, dels increments de patrimoni, de les donacions o de les herències. ¿Per quina raó aquests últims han d'estar exempts i en canvi els del treball, que han demanat un gran esforç, han d'estar fortament taxats? Si l'IRPF no té en compte els augments de patrimoni procedents d'una herència, és lògic que existeixi un impost específic, tan amorosit com calgui.

Passem a l'impost de patrimoni. No sóc un gran entusiasta d'aquest impost, però tampoc estic d'acord amb algunes de les crítiques que s'han fet quan s'ha recuperat, una recuperació que ha portat un impost molt més suau del que es va suprimir fa pocs anys. La recaptació que suposa no és gaire important, però sí que ho és la seva utilització com a "declaració del patrimoni", ja que pot ajudar molt a la detecció del frau fiscal. Podria arribar a tenir una tarifa molt petita, gairebé simbòlica, però l'obligació de declarar és un element molt recomanable com a garantia de transparència fiscal.

Vull comentar la feblesa de la crítica més corrent que s'hi ha fet, que afirma que és un impost que afecta fonamentalment les classes mitjanes. Es pot dir, amb raó, que algunes gran fortunes se n'escapen de manera fraudulenta, però no es pot dir que qui el paga és la classe mitjana. Tal com s'ha recuperat, amb els mínims exempts que s'han establert, diuen els experts que l'hauran de pagar unes 140.000 persones a tot l'Estat. Tenint en compte que a Espanya hi ha més de 20 milions de contribuents, això vol dir que en quedaran afectats una mica més del 0,5%. Pretendre que pertanyen a la classe mitjana les persones que estan entre el 0,5% més ric del país és d'una demagògia impressionant. Demagògia que fa servir aquesta part rica de la població per fer por a la veritable classe mitjana i aconseguir que adopti una actitud contrària a l'impost, ja que són molts milions els que pertanyen a la classe mitjana, i encara més milions els que tenen la percepció de pertànyer-hi. És cert que hi ha una part dels molt rics que no paguen els impostos que els tocarien, però això s'ha de combatre perseguint el frau, i l'impost del patrimoni hi pot ajudar. El que és un gran error és dir que "com que els més rics no el paguen, i això és injust, fem que no el pagui ningú, suprimim-lo". S'ha de fer just el contrari.

stats