Deu reflexions de final d’any

Al llarg del 2015 he intentat no parlar gaire del procés. No volia contribuir a afegir més opinions a un debat que sovint ha produït més confusió que clarificació, i finalment cansament. Però l’ocasió del Cap d’Any, i el delicat moment polític actual, em porten a fer-hi unes reflexions.

1. En aquest debat, jo vull tres coses per al meu país: reconeixement de la seva realitat nacional; sobirania plena en temes de drets civils, lingüístics, culturals i educatius, i una Hisenda catalana amb recaptació pròpia i amb decisió plena sobre la utilització dels recursos.

2. Tenir un estat propi seria una bona manera d’aconseguir aquests objectius, però no és l’única, ni potser la més senzilla. Crec que hi pot haver també altres formes de tenir el mateix, o gran part del mateix, sense necessitat de trencar amb els ciutadans de la resta d’Espanya, als quals no considero els meus adversaris.

3. Per aquestes raons, no sóc independentista però tampoc estic en contra de la independència, ni faré cap acció per posar-hi entrebancs. Això no m’impedeix posar de manifest alguns errors que veig en l’actual procés, que poden portar-lo al fracàs, i crear una gran frustració, cosa que ens deixaria pitjor que abans.

4. He sentit sovint una definició del president Mas que diu que l’objectiu del procés és “que Catalunya tingui un estat propi dins de la Unió Europea, i de l’eurozona”. La comparteixo. Crec que porta implícites tres condicions: el suport d’una àmplia majoria de catalans expressat democràticament, l’acceptació d’una negociació amb Espanya i la complicitat de les autoritats europees. Crec que aquestes autoritats poden entendre el desig català i donar-hi suport, sempre que vagi acompanyat de democràcia i de legalitat.

5. Tota estratègia política ha de valorar la capacitat i la situació de l’adversari. No es pot dir que plantejar la segregació del territori més dinàmic i de més PIB d’Espanya en un moment en què a l’Estat hi havia un govern amb majoria absoluta i decididament centralitzador, amb un endeutament molt gran i creixent i un dèficit públic important, fos triar la millor oportunitat. L’oposició trobada era d’esperar: no és només ideològica; té una part de supervivència.

6. Les presses són males conselleres en afers que és clar que necessiten temps. Han aparegut massa sovint rauxes emocionals en comptes de racionalitat. Hem vist com, en no aconseguir un objectiu, en comptes de fer-s’hi més fort, s’ha reaccionat passant a un de més difícil, i marcant uns terminis curts que encara ho complicaven més.

7. Era previsible que el procés tingués moments de forta tensió, no pas de violència física però sí d’enfrontament econòmic, com s’ha vist. Entrar en el combat quan totes les armes (és a dir, la recaptació dels impostos) les té l’altra part suposava una gran debilitat negociadora. Per què es va abandonar tan aviat la lluita pel concert fiscal, i es va saltar directament a exigir el referèndum? Que diferent que hauria estat la nostra força si la Generalitat ja tingués la caixa...!

8. Impedit el referèndum, es van anticipar unes eleccions per fer, en paral·lel, un plebiscit. En va sortir un clar guanyador per formar govern, però, per molt poc, l’independentisme va perdre el referèndum. Era possible llegir adequadament els resultats reconeixent aquest fet, però destacant que hi havia una majoria molt gran a favor del dret a decidir. Però es va optar per constituir el Parlament i fer un nou salt endavant aprovant una pseudo declaració unilateral d’independència.

9. Fruit d’aquesta lectura esbiaixada, estem vivint des del setembre una situació complexa i decebedora. No veig escenaris futurs positius, tant si al final hi ha investidura com si hi ha noves eleccions. No em toca fer propostes, ni em sento capaç de fer-ne. Per tant, faig preguntes: ¿podríem tornar (si no tots, molts) a la matinada del 28 de setembre? La dimensió plebiscitària de les eleccions, que ara ningú nega, va deixar clar que, si bé l’independentisme no va arribar al 50%, la voluntat de decidir i canviar la situació es va apropar al 75%. Això dóna una força impressionant davant d’un nou govern a Madrid, i davant d’Europa. Sabrem aprofitar-la?

10. M’agradaria dir que jo vull, per sobre de tot, un país dinàmic i obert, amb una societat productiva i més justa. La independència ens hi pot ajudar, però ens calen moltes altres eines...