Catalunya, Escòcia i el Regne Unit

Soc conscient que la probable evolució de la pandèmia farà que alguns dels processos polítics, tant a Espanya com al Regne Unit, quedin alterats. Caldrà ajornar dates de convocatòries electorals, fet que paralitzarà els conflictes no resolts; s’aturaran o baixaran de ritme alguns camins de negociació actuals, i això retardarà les solucions. Però, sobretot, la voluntat dels partits de treure’n profit electoral crearà fortes confusions en l’opinió pública, ja que ens trobarem amb informacions contradictòries a l’hora d’atribuir les dificultats econòmiques i els problemes socials que malauradament viurem els propers anys.

Malgrat aquestes incerteses, faig una reflexió contemplant, simultàniament, el Brexit britànic, la buscada independència escocesa i el Procés català. Em fixo en dos elements que considero molt importants: els conceptes de sobirania que es fan servir i el paper de la UE en cada cas.

1. Sobirania.En tots tres, es fa servir com a element de convenciment i d’entusiasme la voluntat de recuperar la sobirania, cosa que es vol aconseguir separant-se, en un cas d’Espanya, en l’altre del Regne Unit i en el tercer de la UE. Malgrat aquesta coincidència, cal notar que la situació és molt diferent, ja que així com al Regne Unit Boris Johnson pretén, crec que equivocadament, haver aconseguit ser novament un poble sobirà, en els altres dos casos no s’ha pas amagat la intenció de tornar a ingressar a la UE, cedint-li competències. Crec que l’error de Johnson és molt més gran que el dels altres dos, però que aquests tampoc estan del tot encertats, ni segurs de reeixir. M’explico.

En un món globalitzat, tant el concepte de sobirania com el d’ independència han quedat clarament antiquats. Crec que ara és millor enfocar les aspiracions socials tenint en compte tres altres conceptes: sobirania compartida, interdependència i col·laboració multilateral. Fa dos o tres dècades que això es va anar fent evident en el sector econòmic veient com el poder financer global ha passat per sobre dels poders polítics de la immensa majoria dels estats, potser només amb tres excepcions: la Xina, els EUA i, parcialment, la UE, que per cert després del Brexit encara serà més feble.

Més recentment, el combat no reeixit contra el virus ha posat de manifest, tant a Espanya com al món, que la no coordinació de les decisions individuals i sobiranes de cada estat, diverses i sovint equivocades, ha estat una de les causes de gran impotència, i que només una veritable col·laboració multilateral és el camí possible per vèncer la pandèmia o altres perills importants com els problemes de sostenibilitat.

2. La Unió Europea.El paper que pot jugar, i hauria de jugar, la UE en aquests processos no l’estan valorant prou els altres actors.

A) Johnson l’ha menystingut i s’hi ha enfrontat menyspreant-la altivament. Encara que ho dissimuli, al final ha sortit perdedor, i el resultat i les conseqüències seran molt més dures per al Regne Unit que per a la resta d’estats de la UE.

B) Tant l’objectiu escocès de reingressar a la UE com l’estratègia moderada de negociació per fer-ho estan ben vistos a Brussel·les, i per tant poden comptar-hi com a aliat i tenir tot el seu suport per intentar resoldre democràticament els seus problemes interns previs.

C) L’aparent voluntat de l’independentisme català de trencar de forma no negociada amb l’Estat, com es va veure el 2017, i la possible incomoditat que crea a la UE haver de respondre a una petició d’ingrés amb l’oposició d’un dels seus membres més importants, ha fet i farà que la posició de Brussel·les segueixi sent molt tèbia.

3. La meva preocupació.Què em preocupa del que pot passar a partir d’ara.

A) Crec que Johnson ha comès un gran error que portarà el seu poble a una situació de la qual aviat es penediran. Integrant-se més intensament en la UE, entrant en l’euro i passant a ser la segona potència dins de la Unió, haurien tingut un paper en el món més important que en el seu “futur sobirà”.

B) Escòcia tindrà dificultats per aconseguir retornar a la UE, que és el que vol, però podrà comptar amb el ple suport de Brussel·les, que és una condició necessària i important per fer-ho possible.

C) Catalunya està en la situació contrària, ja que la UE no li podrà donar suport contra un dels seus socis més importants, que és Espanya. Com que soc dels que pensen que necessitem canviar, per millorar, la nostra situació dins de l’Estat, ens cal repensar l’estratègia tenint una consciència més clara dels límits de la nostra força i de les actituds dels nostres possibles aliats.

4. Conclusions.La independència no és pas un objectiu al qual cal renunciar si és possible i fàcil; però crec que no és necessàriament l’únic ni probablement el millor. Temo que és molt perillós, si no es pot garantir un reingrés fàcil a la UE.

Penso que hi ha alternatives i que cal fer propostes de tipus federal, tant a nivell espanyol com europeu que poden tenir més avantatges.

L’estratègia fonamental és buscar, amb una mica de paciència, consensos aquí, a Madrid i a Brussel·les.

I hem d’evitar respondre a les actuacions indignants o violentes de l’Estat, amb accions que donin una imatge de la nostra estratègia que dificulti les aliances que necessitem.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF