15/06/2017

Actualitzar les receptes socialdemòcrates

3 min
Actualitzar les receptes socialdemòcrates

Els darrers anys s’han produït a Europa alguns fets desconcertants en els comportaments electorals de la gent. Sobretot tres: la pèrdua de pes de molts partits moderats de dretes; pèrdues molt importants en gairebé tots els partits socialdemòcrates, i l’aparició de forts moviments populistes radicals, tant a l’extrema dreta com a l’esquerra.

Això ha estat causat per canvis i per crisis que han modificat la vida, les preocupacions i les expectatives dels ciutadans, i per tant les seves opcions de vot. Però també ha estat la conseqüència de la incapacitat dels partits d’analitzar prou la realitat i de revisar les seves receptes i les seves actuacions. Em centro en el cas de les socialdemocràcies, que crec que ha estat el més important. També perquè és el que més em preocupa, i el que crec que conec millor.

1. Les receptes socialdemòcrates. Implantades gràcies al pacte amb el capitalisme moderat de l’època, van permetre a la UE tenir creixements econòmics i progrés social durant 30 o 40 anys del segle passat. Es tractava de cinc receptes: mercat lliure però prou regulat per evitar abusos; poder equilibrat entre empresa i treballadors (patronals i sindicats) a l’hora de negociar sous i condicions; manteniment del sistema financer al servei del sistema productiu; forta redistribució de rendes per la via fiscal (pensions, atur), i universalització dels serveis de l’estat del benestar (sanitat i educació).

Els darrers vint anys han vist la desregulació dels mercats, la difuminació dels sindicats, la financerització de l’economia, la regressió fiscal i les retallades dels serveis públics. Tot això ha creat enormes desigualtats i ha donat perspectives futures molt incertes a molta gent. Els partits socialdemòcrates ho van permetre, i fins i tot hi van ajudar. Ara estan sent lents i poc encertats a l’hora d’adaptar les seves receptes, bones però velles, a sis nous reptes mundials: la globalització, l’economia postindustrial, el progrés tecnològic, la connectivitat global, l’escassetat de recursos i l’escalfament del planeta. No és estrany que passi el que està passant.

2. Les principals adaptacions. Cal no tenir vergonya i defensar el retorn a les cinc receptes polítiques que he explicat, en especial a la regulació, la redistribució fiscal i uns serveis públics millors. Però amb això no n’hi ha prou; totes han de ser revisades o complementades amb algunes noves receptes per al nou segle:

· El benestar de les persones, objectiu de tota política, haurà d’estar basat cada cop menys en l’ús i el consum de productes materials que utilitzen recursos esgotables i més en l’accés a serveis més eficients (menys cotxes i més serveis de transport; menys estufes o calderes a casa i una calefacció centralitzada més bona; menys llibres o enciclopèdies i més accés a internet...).

· La nova reconversió industrial no ha de significar pas la seva reducció sinó la introducció de noves exigències: alliberament de l’esforç físic humà i augment de l’eficiència en la producció, disseny d’aparells per a ús col·lectiu més que no pas individual, augment molt important de la vida útil dels productes i reutilització total dels seus components.

· Accelerar la transició energètica a partir de tres vectors: utilització de fonts renovables i no fòssils, generació distribuïda per evitar monopolis i pèrdues, i millora en l’eficiència en tot el cicle, però sobretot en la part de l’ús. Aquest esforç pot ser, a curt termini, una font important de llocs de treball de qualitat, i a mitjà termini pot portar a increments del benestar molt superiors al creixement del PIB.

· Tornar a posar el poder polític per sobre del poder econòmic, regulant millor els mercats financers, penalitzant l’especulació que no crea riquesa i taxant la riquesa improductiva. D’altra banda, corregint la dimensió dels actuals estats, a través d’unions polítiques democràtiques supranacionals que tinguin prou pes per fer front al nou capital globalitzat.

· Dissenyar un model social, basat en noves possibilitats tecnològiques, en què les persones quedin parcialment alliberades de la dependència exclusiva de les rendes del treball productiu. Situar al costat del cicle treball-renda-consum-benestar un cicle complementari en què hi hagi activitat no directament retribuïda, hi hagi renda provinent d’altres fonts i hi hagi benestar no comprat al mercat sinó generat i compartit col·lectivament.

3. Un toc d’atenció. El triomf de Macron i el fracàs de May ens poden ajudar a entendre millor les preocupacions reals de la gent. Tenim a tot Europa un perill real de creixement fort, i justificat, de la indignació, que els populismes poden conduir cap al tancament, l’exclusió, la divisió i l’enfrontament, cosa que acabaria en nous autoritarismes feixistes. Les noves receptes socialdemòcrates podrien ser una de les millors cures preventives contra aquesta perspectiva. Som-hi!

stats