27/07/2011

Un discurs previsible i quatre anys més d'atonia

2 min
Camps, el govern i el grup parlamentari del PP a les Corts aplaudeixen Fabra ahir just després de pronunciar el seu discurs.

ValènciaNingú sabia si ahir Francisco Camps assistiria a la investidura del seu successor, Alberto Fabra Part. Ho va fer. Ambdós van acudir puntualment a les Corts Valencianes i van escoltar amb l'emoció deguda com el seu president, Juan Cotino, demanava un minut de silenci en favor de les víctimes de Noruega. A les onze en punt del matí, Fabra començava el seu discurs. I, per a no decebre la concurrència, ho feia homenatjant el seu antecessor en el càrrec, "un valencià valent, honest i honrat: el molt honorable president Camps".

La desmesura en l'adjectivació, òbviament, actuava com a pista psicològica del que es coïa en aquell moment en tots els cervells. Al capdavall, Fabra Part, alcalde de Castelló de la Plana des del 2005, ha arribat fins a aquest punt precisament perquè la densa xarxa de corrupció ha acabat per indigestar-se definitivament al delicat estómac de Camps. Fabra, així, es convertirà en el cinquè president de la Generalitat, el primer procedent de les comarques de Castelló (si hi descomptem el borrianenc Enric Monsonís, que va encapçalar el Consell Preautonòmic entre 1979 i 1982).

Un partit "de centre i moderat"

Pagat el deute amb el seu cordó umbilical, el candidat va entrar en matèria fent servir de seguida la legitimitat del milió dos-cents mil vots recaptats pel PP en terres valencianes. Un capital acumulat per un partit "reformista, de centre i moderat" (sí: es referia al PP!), que creu sense complexos "en Espanya i en la Comunitat Valenciana". I de seguida, després d'aquests colps rituals al pit, es va sentir en la necessitat de canviar d'idioma.

Havia començat en castellà, però un breu incís en valencià li va ser útil per a fer un poc de victimisme (el país acull "inversions inferiors a la mitjana dels espanyols", va assegurar) i amarrar-se al pal d'"una comunitat orgullosa de la seua llengua, la seua senyera" i no sé quantes coses més. En realitat, la dicció de Fabra és tan vacil·lant i poc refinada en valencià com en castellà. Ell mateix es va definir com a "auster en la paraula i generós a l'hora d'escoltar". Una mena de José Montilla en versió dretana, doncs.

Després de l'espot patriòtic, va tornar al castellà per a anunciar els grans eixos: crear llocs de feina, garantir el benestar i millorar l'eficiència de la despesa. Així, va prometre un pla urgent de reducció de despeses per valor de 700 milions i una Corporació Pública Empresarial que ordeni el sector públic.

Menys de mitja hora de bones paraules. La impressió global? Previsible, molt previsible. Termes molt suats i obvis (estalvi, eficiència, reformes, modernització, innovació, internacionalització i -ta-txan!- fer més amb menys) i, com a rúbrica, una abraçada molt càlida amb el cadàver insepult de Camps. Ens esperen -sospite- quatre anys més d'atonia i d'aridesa. Veurem.

stats