Shlomo Venezia, la persistència de la memòria
El passat 1 d'octubre va morir a Roma Shlomo Venezia, als 89 anys. Venezia era un dels escassos membres vius del Sonderkommando, la unitat especial de jueus que, a Auschwitz, s'encarregaven de l'eliminació dels cossos dels assassinats a la cambra de gas.
Diria que la primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser el juny del 2005, i fou precisament al bell mig del carrer principal d'Auschwitz. Jarek Mensfelt, llavors guia del camp, és qui em va explicar com Venezia, que durant quaranta anys havia romàs en un silenci hermètic a l'entorn de les seues activitats al lager , a partir de la dècada dels 90 es va convertir en acompanyant habitual de joves estudiants de visita a l'infern. Jarek Mensfelt és un tipus prim, perfectament confós amb el paisatge cendrós del camp, la timidesa inicial del qual només és una plataforma sòlida per a la ironia. Ell em va fer de Virgili a través dels cercles inenarrables d'Auschwitz i Birkenau. De llavors ençà m'hi he cartejat sovint. Mentre la nostra amistat es feia sòlida, ell ascendia en la jerarquia del museu concentracionari, fins a ocupar el càrrec actual de cap de la secció de relacions públiques. Em va contar a grans trets, aquell dia de juny, la història del camp i després m'ensenyà meticulosament les sales amb les proves de l'hecatombe: les quaranta tones de cabells humans (ara ja d'un gris polsós), els quaranta mil parells de sabates, els atifells, les maletes, les cames i braços ortopèdics, les ulleres. A les maletes hi ha encara el nom dels seus propietaris i alguns cognoms se'ns fan punyentment familiars: Pasternak, Kafka. Tot Europa hi és representada. Són les restes de l'Holocaust, les proves fefaents del milió d'ànimes que van eixir per la xemeneia del camp. El silenci sepulcral dels visitants hi era de la mateixa consistència del que havia impregnat, com un càncer, els primers anys de supervivent de Shlomo Venezia.
Quan Venezia es va decidir a participar en els Viatges de la Memòria que patrocinava l'alcalde de Roma, Walter Veltroni, alguna cosa en el seu interior havia esclatat i havia fet retrocedir la metàstasi del silenci. De sobte, va comprendre que la seua història corria el risc de morir amb ell i va posar mans a l'obra. Es va convertir en un eficaç guia per als joves i també en una prova vivent contra qualsevol temptació de revisionisme històric. Aquest esforç sobrehumà el va culminar l'any 2007, amb la publicació del llibre Sonderkommando (RBA). Allí va provar d'explicar l'inexplicable. És la mateixa història, paradoxalment, que va decidir Roberto Benigni a rodar el seu film La vida és bella . Segons sembla, els autèntics supervivents del lager -el premi Nobel hongarès Imre Kertész així ho ha explicat- aprecien millor una faula d'aquest tipus que no intents d'aproximació molt més realista del tipus de La llista de Schlinde r.
De l'ofici macabre que va ocupar Shlomo Venezia durant vuit mesos eterns no se'n solia eixir viu (cada tres mesos tot el Sonderkommando era eliminat i substituït), però ell va tindre sort. Les seues tremendes ganes de viure i un seguit de circumstàncies (com ara no haver participat, involuntàriament, en la rebel·lió del Sonderkommando del 7 d'octubre del 1944, de què per cert hi ha una recreació valuosa en la pel·lícula La zona grisa , de Tim Blake Nelson ) van fer que conservara la vida.
Viure, però, pot ser -és- molt més difícil que morir. Convertir-se en memòria vivent de l'Holocaust és una feina que Venezia va assumir amb grat quan va poder exorcitzar els fantasmes de la seua ment. "No se'n surt mai, del crematori", repeteix, amb un mormoleig obsessiu, al seu llibre. Però si hi ha una manera d'escapar-ne, aquesta es disposa precisament a través d'una memòria activa.
És curiós, però Shlomo va viure els últims anys de la seua vida regentant un petit negoci no molt lluny de la Fontana de Trevi. Ell i la seua dona hi venien souvenirs per als turistes. A pesar que el seu rostre ja era habitual en televisions i documentals verbalitzant la faceta més sinistra de la Shoah, és molt probable que la majoria dels visitants que acudien a la seua botiga per a endur-se andròmines barates amb sabor italià no reconegueren en absolut el vell supervivent.
Com tots els qui van viure l'experiència de l'horror suprem -el màxim horror contemporani-, Shlomo Venezia hi somiava totes les nits. Però, gràcies a la seua memòria, es podrà evitar un nou malson.
