09/10/2012

Polítics i funcionaris

3 min

La dels funcionaris i els polítics és una d'aquestes guerres sordes -o fredes, o potser tàcites- que informen la realitat administrativa des de sempre. La creació d'un cos funcionarial en l'àmbit hispànic va tenir lloc, al segle XIX, per raons estrictament pragmàtiques. El continu canvi de mans del poder entre conservadors i liberals va aconsellar crear un cos professional, al qual s'ingressaria per oposició, que no pogués ser cessat amb cada daltabaix polític. L'espill on mirar-se era, com és habitual més avall dels Pirineus, l'estat jacobí francès. D'una manera o altra, el funcionariat espanyol es va posar en marxa i de seguida alguns escriptors -com Benito Pérez Galdós- en van segregar una punyent poètica costumista. El funcionari es va inserir en l'imaginari col·lectiu, però no ha estat fins fa quatre dies que ha coadjuvat a bastir decisivament l'Estat modern. Curiosament, aquesta modernització ha tingut lloc en els darrers trenta anys i ha estat obra del sistema autonòmic. Espanya, que no va poder ser França, amb la mort de Franco va voler assemblar-se a Alemanya.

La crisi del 2008, en tot cas, ha provocat un nou pas de rosca en el delicat equilibri entre funcionaris i polítics en el poder. Ara són aquests darrers -adscrits a quasi tot Europa al corrent anomenat neoliberal - els que es posen d'acord a soscavar el poder dels funcionaris en els tres nivells de l'administració: estatal, autonòmic, municipal.

"Sobren funcionaris" és la consigna. L'Estat ha d'aprimar-se. El sector públic és insostenible. L'estat del benestar és massa car. Són els nous mots d'ordre del mantra de l'austeritat. I és cert que el dèficit acumulat per les diferents administracions és descomunal, però acomiadar funcionaris -ni que siga interins o personal laboral- sembla la darrera victòria del polític contra la instància neutral, no sectària, sempre mirada amb desconfiança.

Cada vegada que ha guanyat unes eleccions, el partit polític de torn ha somiat amb la possibilitat de desfer-se d'un bon grapat de funcionaris. Com que no ho podia dur a terme, ha inventat la figura de l' assessor , que és un tipus, no necessàriament amb cap mena de formació, que cobra un sou astronòmic per feines molt més poc regulades que les tradicionalment reservades al funcionari de plantilla. Amb la crisi, a l'hora de fer reduccions (de sous, de privilegis, de llocs de treball), a l'assessor se'l preserva, però al funcionari se'l matxuca. És la venjança final de les faccions sobre els professionals de l'administració.

Hi ha maneres de fer que delaten molt bé les intencions. En l'ERO plantejat en la Televisió Valenciana (d'on seran acomiadats 1.200 treballadors, el 70% de la plantilla), no es respectarà ni l'antiguitat ni el fet d'haver-hi ingressat per oposició. Alguns -molts- dels endollats a dojo en vint anys d'hegemonia del PP al País Valencià seran salvats, mentre que els professionals que van muntar Canal 9 fan cua ja al davant de la forca.

A Grècia, per cert, ja es demana, simplement, acomiadar un bon percentatge dels funcionaris de carrera. És la venjança final del polític. Al capdavall, per estar en política només cal haver sigut inclòs en la llista d'un partit. La verborrea, la simpatia, la capacitat de supervivència hi són els factors útils. Al funcionari, però, li correspon el camp del mèrit, de l'esforç i de la capacitat (però ni tots els polítics són dolents ni tots els funcionaris són bons, per si calia dir-ho). Són dos universos difícilment conjuminables i per això, quan vénen mal dades, els qui sobren són aquests darrers. Llevat, és clar, de certes propostes demagògiques de reducció de diputats en els Parlaments autonòmics, per exemple, potser destinades a acomplir el vell somni conservador que reserva la política als milionaris i als rendistes.

La crisi és proteica i canviant. Com més s'hi avança, les propostes per fer-hi front són més estrambòtiques i alarmants. Es pot convèncer la gent que hi ha massa treballadors amb privilegis caricaturitzables (el cafè de mitjan matí, el mite castís del vuelva usted mañana ), però ¿de debò sobren metges, professors, policies, jutges?

La revenja final del polític té aroma dinovesca: el que alguns voldrien en prendre el poder és despatxar sense contemplacions el personal de l'oficina i poder col·locar-hi els seus . Un somni, diguem-ho ja clar i net, d'idiotes per a consum d'idiotes. Simplement.

stats