26/12/2017

L’origen de Catalunya

4 min

“Quin va ser l’origen de la nació catalana? El clam a favor de la sobirania es remunta al segle IX”. Així és com La Xarxa de Comunicació Local promociona la sèrie Comtes, que s’estrena aquest dimecres, 27 de desembre. Malgrat el seu subtítol, en els quatre capítols no s’hi narra “l’origen de Catalunya” sinó els problemes geopolítics que van afrontar quatre comtes de Barcelona -Guifré el Pelós, Guifré Borrell, Sunyer I i Borrell II-, encaixonats entre l’Imperi Carolingi i l’emirat de Còrdova, en el que en els segles IX i X era la Marca (frontera) Hispànica. Catalunya, i no diguem el concepte de nació catalana, va venir després, malgrat que Jordi Pujol en el seus anys de governant repetís fins a la sacietat l’origen carolingi del país.

Comtes combina la ficció dramàtica amb el testimoni d’historiadors. El format beu de la docuficció que durant més d’una dècada ha ofert el Canal 33 en l’espai Cronos amb documentals dramatitzats elaborats per la BBC, Arte i la CBS. També remet a la minisèrie Arnau, ambientada al segleXI i dirigida per Lluís Maria Güell, que TV3 va produir l’any 1994. La careta d’entrada denota l’ambició del projecte i de manera inevitable fa pensar en Joc de trons o Vikings, referents avui de gairebé tot. Marta Marco enllaça els capítols mentre passeja entre els protagonistes immòbils, de manera que fa la sensació que l’actriu observa les peripècies comtals com una ianqui a la cort del rei Artús.

Al guió, del seu director, Carles Porta, i d’Albert Sánchez Piñol, s’hi nota la traça narrativa. Alguns diàlegs són gairebé aforismes. “L’art de governar consisteix a resoldre conflictes, no a crear-los” o “Quan el valor és absurd, deixa de ser virtut per esdevenir temeritat”, s’hi diu. És també l’espai amb més llicències, forçades per la manca d’informació, i amb alguna extemporaneïtat. És improbable que en el procés de feudalització Borrell II digués “A partir d’ara no ens deurem més que a la nostra gent”, clam amb què acaba la sèrie.

Comtes té la virtut que des de l’inici alerta que dels segles IX i X hi ha poca documentació i que els especialistes interpreten alguns fets de diferent manera. En algunes ocasions els historiadors emfatitzen que la cosa podria ser diferent de com s’ha ficcionat. La història, fins i tot dels episodis més documentats, no és mai tancada. Evidenciar que el coneixement del passat és un work in progress fomenta l’interès i li proporciona rigor.

La sèrie recrea la violència del moment i el transcórrer polític del casal de Barcelona, però els historiadors expliquen també l’impacte que aspectes com la demografia o els recursos tenen en la presa de posicions polítiques i argumenten les tensions entre centres i perifèries i la transmissió del poder.

De l’elenc d’experts sobresurt el millor historiador del període carolingi protocatalà, Josep Maria Salrach, catedràtic d’història medieval a la Universitat Pompeu Fabra. Així mateix, destaca la capacitat divulgadora del catedràtic de didàctica de les ciències socials a la Universitat de Barcelona Francesc Xavier Hernàndez, que, bo i no sent un especialista en l’època, ha estudiat la història militar del passat català. També hi participen Laura de Castellet, Stefano Cingolani, Dolors Bramon i Carme Muntaner.

Tots ells es posen en el paper didàctic que els pertoca, molt atents a no fer presentismes. Es remarca, per exemple, que es parla “del que serà Catalunya” o del que “és avui català” perquè ha de quedar clar que res d’això no existeix, només comtats. Si bé és cert també que tant al guió de Marco com a alguns historiadors se’ls escapen expressions com “és com un Procés”, “a partir d’allà es comença”, “estructures d’estat” o “assistim a la primera passa que durà a construir un país, un nou país, un de ben curiós, perquè allò que el farà néixer no seran les victòries sinó les derrotes”. Potser tan amarats com estem, ho vulguem o no, de “procés independentista”, no es tracta d’una qüestió de forçar mimetismes, sinó que el subconscient guanya.

En la presentació de la sèrie a la premsa, Porta va assegurar que “per desgràcia hi ha molt paral·lelisme” entre aquella època i la nostra. Es comprèn que per publicitar un producte se’n vulguin dir coses llamineres, però forçar similituds entre moments que per fortuna no tenen res a veure fa que un públic potencial pugui pensar que sèries com aquesta són propaganda, se n’allunyi i es desmereixi la feina d’actors i historiadors.

Res no és casual, però reiterant que es treballa per explicar el període des del rigor, com és el cas, n’hi hauria d’haver prou. L’excel·lent factura d’aquest producte és reclam suficient. Mireu Comtes, però feu-ho deixant de banda els paral·lelismes amb el Procés. Gaudiu-ne pel plaer d’apropar-vos al que s’entén que es va esdevenir fa més de mil anys al que avui és Catalunya.

stats