La segona 'aznaritat'

Escriptor i historiadorEl catalanisme independentista té encara no un any per trobar un nou discurs i una nova estratègia. Si no ho ha fet abans de les eleccions municipals i europees de la primavera vinent, antesala immediata de les generals, anirà a remolc, de manera reactiva, de l’ofensiva combinada del Partit Popular i Ciutadans. Malgrat que la pugna entre conservadors farà aparèixer enquestes i projeccions, no importa gaire qui ocuparà la primera posició. L’un doblarà l’aposta centralitzadora i assimiladora de l’altre. Ara vivim en el preludi d’una segona 'aznaritat', que començarà aleshores de manera encara més desacomplexada –Cs accedirà per primera vegada al poder.

Facin memòria de com vivíem en la segona legislatura de la presidència de José María Aznar (2000-2004) –vaga general, reforma universitària, 'Prestige', Pla Hidrològic Nacional, Iraq, Afganistan, atlantisme, polèmica de l'11-M–. L’ambient crispat, la bronca diària del projecte d’una Espanya imperial interna i externa. Com que per tirar endavant les persones estem fetes per oblidar, tendim a esborrar els episodis dolents de les nostres vides o a relativitzar-los. Però tornaran dies similars, o pitjors, per fer-nos memòria. El que vivim és només el tempteig inicial.

Hi ha un factor del qual no es parla prou. La llei de partits –impulsada per Aznar i amb els vots a favor de CiU–, des de la seva dubtosa legalitat, ha contribuït de manera notable, agradi o no, a acabar amb ETA. En la mentalitat dels qui piloten avui l’Estat, siguin polítics o no, hi ha ben present la victòria sense concessions davant d’aquest adversari terrible. Ha costat anys, moltes vides i diners, però el terrorisme no ha aconseguit els seus propòsits.

Aquests dies el portaveu del PP al Congrés –en el paper de nou Acebes– ha dit: “L’adversari són els independentistes com l’enemic va ser ETA”. No cal creure’s sempre la gesticulació de Rafael Hernando. Ell, com d'altres als seus partits, compleix una funció. Tanmateix, la seva música sempre dona pistes inequívoques de cap on es voldria conduir la política pròpia. Si no es realitza, sovint no és per manca d’afany, sinó perquè no es troba l’acollida esperada. Un sector nihilista de l’independentisme, minoritari però existent, tampoc facilita que no hi hagi entre la població no afí ni un bri de dubte en certes comparacions o actituds.

La diferència de la segona 'aznaritat' que ens espera és que el gruix del catalanisme és avui independentista. I, per tant, la responsabilitat d’aquesta ideologia és més gran. La campanya contra l’independentisme no es podrà dissociar de la campanya contra el catalanisme. La coartada del projecte uniformitzador d’Espanya amb l’excusa de combatre el primer per acabar amb el segon és ara millor que la de fa quinze anys. Contra Aznar, però, hi havia aliances amb forces de fora de Catalunya. Ara, menys i més febles. Si guanya l’aznarisme escombrarà un segle de cultura política reformista, de catalanisme.

Bona part dels líders independentistes, dels seus assessors i articulistes de capçalera, han menystingut en els últims anys la solidesa i la força –policial, política, jurídica– de l’Estat que intenten trencar. Els pocs amb un diagnòstic ajustat van ser incapaços d’influir en la presa de decisions. Mig any després de l’aplicació del 155 el diagnòstic de molts dels primers continua igual d’equivocat. A aquesta lectura s’hi suma la incapacitat per fer política, per deixar el carrer i tornar als despatxos, per oblidar l’eslògan fàcil i centrar-se en la reflexió i l’estratègia.

S’hi afegeix, a més, l’element de la victimització. L’independentisme té part dels seus dirigents empresonats o fora del país i és lògic (i humà, en primer lloc) que hi hagi en les seves files un lament, un enuig i una consternació. Però aquesta victimització ha posat damunt la taula la concepció de la necessitat de “resistir”. S’ha passat de projectar un moviment que pretenia ampliar el seu perímetre a un d’atrinxerat.

Un moviment polític, qualsevol, no pot guanyar sense un projecte d’il·lusió o resolució. És com un club esportiu. La gent s’hi associa quan guanya o ha guanyat, la resta és simpatia passatgera. El catalanisme independentista és la primera minoria del país, però no és majoritari. Aquest més el catalanisme federalista (o confederalista) del PSC i Catalunya en Comú, sí.

La via unilateral ha fracassat. El referèndum –llegeixin manuals d’història d’Espanya, sisplau– no el veurem. El catalanisme només podrà afrontar la segona 'aznaritat' amb garanties des de la transversalitat, no pas des d’una posició estricta de resistència. La confluència de les seves branques per muscular un discurs que apel·li al gairebé 30% de l’electorat que li ha girat l’esquena serà l’única via transitable per prevaldre. Resistir, com van comprovar en circumstàncies molt diferents Negrín i Companys, no és vèncer, només és resistir. Per vèncer, sobretot des de la debilitat, cal prendre paciència i treballar per convèncer.