Reguin-me, estic sufocat (democràticament)

Llegeixo que en un exercici de concòrdia nacional el govern espanyol ha ordenat a la policia -també nacional - que enviï a Catalunya, per protegir-nos a tots de la jornada de democràcia il·legal d’avui -ara es veu que hi ha modalitats...-, el seu únic camió antidisturbis amb canó d’aigua a pressió. Un caríssim vehicle de la pau -288.000 euros més IVA (un 21%, el mateix que el de la cultura fins fa ben poc, per cert)- que disposa, entre la seva variada gamma d’artefactes violents, d’una opció que em resulta especialment tràgica.

Es tracta d’un dipòsit afegit al principal en el qual es pot emmagatzemar gas pebre, gas lacrimogen o líquid colorant. Substàncies totes elles que es poden mesclar amb els 7.000 litres d’aigua que caben al dipòsit principal del camió -en una gegant demostració de subtilitat, la citada policia l’anomena botijo - quan surt disparada a uns 200 quilòmetres per hora cap al tumult del qual vulguin protegir Espanya en cada ocasió.

De les tres substàncies citades, és evident que els gasos tenen una funció dissuasiva extra que se suma a la ja violenta pressió de l’aigua. Però, i el colorant? Doncs el colorant el que pretén és marcar la gent que hi hagi a les concentracions perquè els policies, a posteriori, puguin seguir protegint la democràcia detenint els éssers tumultuosos que prèviament han ruixat d’aquell color.

No sé si avui, davant del meu col·legi electoral, ens tocarà córrer o podrem fer com en un país normal, on anar a les urnes és, en conseqüència, normal. En qualsevol cas, jo ja tinc pensat el pla per si algun agent d’aquests als quals els hem pagat un creuer amb en Piuet vol protegir una mica més la democràcia ruixant-me. Com que no tinc els pectorals prou esculpits per convertir-me en el Mister Samarreta Mullada del Procés, he trobat una alternativa. Es tracta de fer un Carmen Maura.

Un Carmen Maura a La ley del deseo, eh? No un Carmen Maura a Las brujas de Zugarramurdi, que si afegim euskaldunitat a la protesta potser ens detenen per provocació de l’autoritat. Doncs això, que si ve la poli amb el seu chorrazo jo crec que cridaré “Riégueme. No se corte. ¡Qué sofoco! ¡Riégueme! ” Com la Maura a la pel·lícula d’ Almodóvar. Però sense anar vestit de color taronja, això sí...

Potser alguns de vostès em recriminaran a Twitter que, per fer això, s’hauria d’haver convocat el referèndum a l’estiu. Però ja saben que a Catalunya últimament les coses es fan com es poden i no com seria ideal. Tot i això, ni ens quedem amb les ganes ni perdem la il·lusió. Posin-se un neoprè i assagin la frase, va. Que segur que valdrà la pena.

Entenc que els que treballen de marcar la gent pensen que allò és una humiliació, però estic segur que d’aquí uns anys haver-se mullat i empastifat en tot allò relacionat amb la jornada d’avui serà tot un honor i no pas la humiliació que els que pretenen que no canviï res -sobretot en relació als seus interessos- imaginen. O sigui que memoritzin: “ ¡Riégueme! ¡No se corte! ¡Qué sofoco democrático! ”

I això potser ja és demanar massa. Bé, potser no és demanar res, perquè a la Moncloa, si hem de jutjar per com actuen, no crec que llegeixin gaire la premsa catalana. I menys a mi, que no parlo mai de futbol. Però si fos el cas, sisplau, senyors d’Interior, posin tinta fluorescent al botijo i pintin-nos de color Piuet a tots. Per coherència. Sisplau.

I per acabar, una elucubració. A vegades intento entendre per què al PP porten tan malament la ruptura de Catalunya amb Espanya. Sincerament, crec que és perquè encara no han superat la seva última ruptura: la de Chenoa i Bisbal, parella nascuda durant la segona legislatura d’ Aznar. La fi d’aquella passió juvenil de la seva TVE, que tant va distreure Espanya mentre Aznar aplaudia la invasió de l’Afganistan per part de Bush, crec que és el malson recurrent de Génova. Fins i tot més que el vídeo dels convidats corruptes entrant al casament d’ Ana Aznar.

Deuen estar passant mals moments ara que Chenoa ha escrit les seves memòries. Al llibre, la mallorquina explica que la ruptura -com el referèndum d’avui- va ser megail·legal: Bisbal va marxar unilateralment i va proclamar la seva independència de Chenoa en una roda de premsa. Dotze anys després encara se’n parla amb dramatisme a la premsa rosa. És normal, doncs, que Rajoy no vulgui passar pel mateix ara amb Catalunya i Espanya. Estic segur que ell -com tants amics meus- és chenoista i creu que ja ha patit prou.