CABARET POP

Naomi Campbell, els 50 anys d’una icona

La ‘top’ ha desafiat el racisme de la moda amb la seva genètica jamaicana i un caràcter ferotge

Quan te’n vas de casa amb una mà al davant i l’altra al darrere, a una edat molt jove, et dediques a un ofici molt boig i, a sobre, representes dins d’aquest ofici una pura minoria, que et surti bé la jugada és pràcticament un miracle. Sobretot si te’n vas de casa no només pelat econòmicament sinó també d’ensenyances que et puguin servir per obrir-te camí amb una certa solvència i una mínima sensació de seguretat.

Per això és d’aplaudir el cas de Naomi Campbell, que aquest divendres va complir 50 anys amb una carrera a l’esquena que és història de la moda i que, si Netflix volgués, podria ser una sèrie meravellosa que mirarien fins i tot alguns homes heterosexuals. Perquè la vida de Campbell és novel·la realista, a estones novel·la negra i, fins i tot, en alguns moments novel·la de cavalleries. Perquè d’èxits, adversitats, polèmiques i reconeixements n’ha tingut a parts iguals. I tot això fins ara, perquè la carrera de Campbell no s’ha acabat. En vista del seu aniversari rodó, no ha tardat gens a deixar-ho clar. “Mai no m’ha agradat la paraula retirada i no tinc intenció de fer-la servir”, ha explicat amb el seu to sempre desafiant al Sunday Times.

Nascuda el 1970 a l’obrer sud de Londres, Campbell va passar la majoria de la seva infància sense la seva mare, una ballarina jamaicana de qui va heretar la genètica però de qui no va tenir gaire companyia, ja que sempre estava de gira per Europa. Tampoc va tenir al seu pare, que va abandonar la seva mare quan estava embarassada de quatre mesos. Potser per això va treballar des de ben aviat: amb només vuit anys va aparèixer al clip de la llegendària cançó Is this love,de Bob Marley, i als 13 al d’ I’ll tumble 4 ya, de Culture Club.

La seva carrera s’enlairaria poc després. Amb només 15 anys, l’agent Beth Bold la va descobrir mentre Campbell -que va heretar aquest cognom del segon matrimoni de la seva mare- caminava per Covent Garden. A casa no els feia gràcia, però aquella adolescent s’havia decidit a ser laDeessa de Banús, el seu sobrenom dins el món de la moda. Va anar a l’agència de Bold i al cap de poques setmanes ja recorria passarel·les. Aquells inicis van ser accidentats. Amb només 16 anys va arribar a París després que li robessin totes les seves pertinences i no tenia ni on quedar-se. Recomanada per la model Amanda Cazalet -que no fa gaire va explicar que Madonna l’havia assetjat sexualment a Justify my love -, va anar a casa del dissenyador Azzedine Alaïa perquè li fes una prova. Ell, nascut a Tunis, la va convertir en la seva musa. La model sempre s’hi ha referit com a pare.

Encara que no ho sabia, Campbell estava llavors lluny de superar els seus pitjors tràngols. El color de la seva pell va ser durant molts anys un càstig afegit al ja cruel món del modelatge. Algunes campanyes en què apareixia no es feien servir a Àsia perquè era negra, cobrava tarifes inferiors en moltes feines per no ser blanca i fins al 1988 no va aparèixer a la portada de Vogue. De fet, ella va ser la primera model negra a aparèixer-hi.

Fundadora de les ‘top models’

La seva carrera es va convertir des de l’origen en una lluita per l’equiparació racial. Una lluita que va anar en paral·lel al seu ascens a l’Olimp durant els anys noranta, ja que van ser ella, Linda Evangelista i Christy Turlington les que van inaugurar la categoria top model. Les anomenaven la Trinitat i eren les fundadores d’un grup al qual al cap de poc s’hi sumarien Claudia Schiffer o Helena Christensen, entre algunes altres dones esculturals que, segons va dir una d’elles, no s’aixecaven del llit per menys de 10.000 dòlars. Campbell tenia en aquells moments uns escassos 20 anys.

Durant les tres dècades que han passat des d’aquell primer auge, Campbell ha treballat per als més grans. No hi ha cap firma ni cap gran creador que practiqui la moda en majúscules que no s’hi hagi intentat associar en alguna ocasió. Dior, Vuitton i Dolce&Gabbana són només tres dels grans noms amb els quals ha treballat Campbell, que sempre ha triomfat en el luxe i que ha estat en un terreny comercial en què ha trobat una gran oposició, pel racisme del comprador mitjà.

Si com a model és imprescindible -com va confirmar el 2018 la CFDA amb el premi Icona de la Moda-, també ho és com a celebritat. Les seves polèmiques són història de la premsa del cor. Per exemple, la baralla que va protagonitzar el 1997 a Gran Canària amb Joaquín Cortés, quan ell era el seu xicot. La discussió va acabar amb ella ingressada per una sobredosi de barbitúrics, tal com van revelar les institucions de l’illa.

També l’agressió contra la seva assistent el 1998, que va acabar en condemna a la model el 2007. Un jutge li va ordenar que fes treballs en benefici de la comunitat per haver-li tirat un mòbil al cap a la seva empleada perquè no trobava uns pantalons. Els treballs van ser anar a fregar terres en un edifici públic de Nova York durant cinc dies. Conscient del munt de paparazzis que l’esperarien, cada dia hi va anar vestida de passarel·la. L’últim, amb un vestit de Dolce&Gabbana (01) forrat de pedres Swarovski igual de metal·litzat que el Rolls-Royce amb què va arribar. La imatge va donar la volta al món i el vestit va ser subhastat en benefici de la fundació contra el racisme de Nelson Mandela. Geni i figura.

Els últims anys no ha abandonat el seu caràcter divesc però ha relaxat les seves sortides de to. Entre altres motius, gràcies a haver deixat les drogues, a les quals va ser addicta des dels 24 anys, tal com ella mateixa ha reconegut. Per tal com se’n va anar de casa, la seva trajectòria té encara més valor. Si d’ara en endavant manté el rumb, aquella jove aspirant a model per la qual ningú hauria apostat res passarà de ser una icona a una llegenda. Perquè voldrà dir que després d’ acabar amb el racisme a la moda també s’hauria carregat l’edatisme. Una barrera de la qual es parla menys però que, fins ara, s’ha demostrat immensament més infranquejable. La sort de Campbell serà novament la sort de molts.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF