Charlene desencadenada

A la princesa Charlene de Mònaco (01) -a la qual la Wikipedia castellana presenta com a Carlina de Mónaco- tothom la coneix per ser la princesa del somriure pansit. Lluny de viure amb alegria la vida de facilitats que té, sembla com si l’exnedadora sud-africana -sempre se la denomina així tot i haver nascut a l’actual Zimbàbue- estigués atrapada en una vida que no vol però a la qual és incapaç de renunciar. Després de faltar durant quatre anys consecutius al Ball de la Rosa, que seria la versió monegasca de la desfilada de les forces armades espanyola -cada monarquia té els seus tòtems: si jo fos rei, el dia més important del meu regnat seria cada dijous perquè els menús porten paella...-, ningú esperava d’ella que ens donés cap alegria mediàtica. Tot i això, Carlina -pobra, ara li diré sempre així...- ha fet un pas endavant i ha decidit oblidar el seu complex de plebea que no està a l’altura de les refinadíssimes Grimaldi i prendre-s’ho una mica més a la lleugera, cosa que va bastant d’acord amb el nivell de seriositat que mereix com a democràcia el paradís fiscal on ella fa de consort.

Carli, el nom afectuós que mereix d’un fan confès com jo, va celebrar la victòria del pilot Daniel Ricciardo (02) al Gran Premi de Fòrmula 1 de Montecarlo fent un generós glop de l’ampolla de xampany magnum que prèviament l’havia ajudat a encetar l’australià i amb la qual va ser ruixada pel pilot al costat de tots els homes de la seva cort, inclòs el seu home, Albert (01), que cada any beu a morro de l’ampolla i no és mai tan notícia. Segurament deu haver-hi tot un munt de gent elitista i esnob de Mònaco enfadada amb ella pel gest festiu que va tenir. També moltes reines europees amb rancio abolengo, a les quals se’ls han degut esquerdar les perles en veure les instantànies del lliurament del premi. No obstant, a mi em semblen genials. Em semblen infinitament millors que altres coses del principat que són majoritàriament acceptades.

Per exemple, que els dos fills que Albert va tenir fora del matrimoni no tinguin drets dinàstics, com si fossin una púrria. O que dels dos bessons que Charlene ha tingut amb el fill de Grace Kelly (04), el que ha d’heretar el tron sigui el nen i no la nena, tot i que ella és la que va néixer primer. Què volen que els digui, prefereixo una sereníssima majestat aixecant amb la seva corpulència d’esportista d’elit una botella de xampany com si fos Joan Laporta a Luz de Gas abans que un príncep que tothom accepta acríticament tot i consentir fets tan injustos com els aquí descrits amb els seus propis fills.

Espero que Charlene no sigui renyada a palau per aquest gest tan pop que va tenir. Espero que Carli la Desencadenada hagi arribat per quedar-se i que, quan la història es fixi en la seva vida i obra, no es recordi d’ella que sempre estava amargada per un matrimoni del qual s’ha dit de tot menys que és per amor. O que mai va dir ni fer res perquè tenia por que li retraguessin que, pel fet de no ser de sang blava, no estava preparada per al càrrec. Tant de bo que ara que s’ha desencadenat aprofiti el cop d’efecte per desencadenar altres canvis al principat, que, ni que siguin petits, tindrien molt d’impacte, ja que la monarquia de la Roca, tot i ser molt petita, és una de les que més pàgines ocupa en mitjans d’arreu del món.

I parlant de monarquies: aquesta setmana s’ha sabut que Meghan i Enric de Sussex (03) tornaran vuit milions d’euros en regals rebuts pel seu casament. Està clar que els tornen perquè evidentment són infinitament rics, i això els resta mèrit. Però ja saben que l’avarícia és humana -Urdangarin com a mostra- i que els monarques sempre tenen tendència a omplir el dipòsit per si perden el tron. Deu ser que aquesta opció, a Anglaterra, com que fan bé la seva feina, no la tenen en compte.

Enric, que tot i tenir una fortuna estimada de 40 milions d’euros -gràcies a l’herència de la seva difunta mare- no va voler signar un acord prenupcial amb Meghan perquè el seu casament és per amor i no per contracte, ha quedat encara millor de cara a la ciutadania rebutjant els regals amb una norma que no sempre compleix la parentela reial. Els monarques les lleis les signen, això sempre, però complir-les estrictament... La història ens diu que no sempre. Més que missatges de Nadal, per convèncer de la teva honorabilitat el millor són els gestos, que donen més credibilitat que els minuts de teleprompter.

Per cert, a nivell de gestos, encara que ja en faci dies, no puc passar per alt els plors del porter del Liverpool, l’alemany Loris Karius (05), que a llàgrima viva lamentava no haver-se emportat la copa de la Champions cap a casa. Aquelles llàgrimes que va vessar el van fer ser notícia perquè era un porter i no una portera qui plorava. Com em deia a propòsit dels seus plors una dona que considero molt intel·ligent: “Que humil!” I tenia raó. Hi ha res menys pretensiós que expressar la pena amb tanta transparència? Jo crec que no. Com fa estona que els vaig dient, que poc es valoren els petits gestos. I això que molts cops són més útils que les grans declaracions. Visca els rics que no ho volen ser més, les dones que beuen com homes i els homes que ploren com dones.