La venjança

HistoriadorDelirant, escandalós, inaudit... Costa triar un adjectiu que qualifiqui la notícia d’ahir: un tribunal d’excepció sense equivalent en els estats del nostre entorn decreta presó incondicional per als membres d’un govern democràticament designat i qualifica la seva acció política absolutament pacífica –derivada, a més, d’un mandat electoral i parlamentari– de “rebel·lió”, en una tergiversació flagrant de les tipologies penals. Si comparem els fets perseguits en un i altre moment històric, ens trobem davant d’un càstig molt més dur que el que va sofrir el govern Companys després del Sis d’Octubre.

Perquè es tracta d’això: de castigar, d’humiliar, d’escarmentar, no d’administrar justícia. L’Estat –en el sentit més ampli i extens del concepte, des del monarca fins a l’anònim autor de l’encapçalament Más dura será la caída– ha resolt venjar-se de manera alliçonadora d’aquells polítics que han tingut la gosadia de desafiar-lo. Qui deia que un procés polític en tants sentits modèlic com el català no era criminalitzable? Tot allò que amenaça la unitat d’Espanya és, per definició, criminal. Ho havien subratllat durant anys infinitat d’intel·lectuals “no nacionalistas”, i ahir ho va aplicar una magistrada de l’Audiència Nacional. Què més cal per justificar l’exili de Puigdemont? ¿I per imposar una llista unitària el 21-D? ¿Esperarem que tornin a posar en funcionament el fossar de Santa Eulàlia?