No voldria alarmar els amables lectors de l’ARA però, per primera vegada en tres dècades llargues fent d’articulista, avui parlaré de futbol.
Imaginem que un any d’aquests, després d’una bona temporada prèvia, la Unión Deportiva Almería jugués potser no la Champions, però sí l’Europa League. I suposem que, en un dels sortejos, resultés emparellada amb el Feyenoord, el Bayer Leverkusen o el Zenit de Sant Petersburg, per posar-ne tres exemples. Naturalment, en la roda de premsa posterior al partit jugat a l’Estadio de los Juegos Mediterráneos de la ciutat andalusa, l’entrenador visitant atendria els mitjans vinguts dels Països Baixos, d’Alemanya o de Rússia, i ho faria en neerlandès, en alemany o en rus. I els periodistes locals escoltarien respectuosament sense entendre-hi un borrall i esperarien que un intèrpret els ajudés més tard a comunicar-se amb el mister forani. ¿És que per ventura els redactors d’esports almeriencs no són gent educada, capaços d’acceptar que un estranger parli en estranger amb els seus conterranis? ¡Naturalment que ho són!
Aleshores, ¿quin va ser el problema l’altre dia, quan els representants de diversos mitjans locals van protestar sorollosament pel fet que l’entrenador de l’Eibar, Gaizka Garitano, parlés en euskera amb els periodistes bascos desplaçats a Almería? No, el problema no era que no l’entenguessin. El problema va ser el rebuig cultural d’aquells redactors al fet que, trobant-se a Espanya, l’entrenador espanyol d’un equip espanyol tingués la desconsideració de parlar en una llengua diferent de l’espanyola, quan en aquesta 'nos entendemos todos'.
Òbviament, la realitat que l’incident de diumenge passat a la sala de premsa de la U. D. Almería il·lustra no és imputable ni als periodistes esportius, ni als ciutadans almeriencs ni als espanyols en general. La responsabilitat que coses com aquella segueixin passant el 2015 resideix en els partits i els líders polítics que han governat Espanya des que, el 1983, es completà l’arquitectura bàsica de l’Estat de les autonomies.
En efecte, al llarg dels set o vuit anys posteriors a la mort de Franco, Espanya va experimentar un gran canvi jurídicoformal: no tan sols des de la dictadura fins a la democràcia parlamentària, sinó també des d’un unitarisme ferotge fins a la condició d’Estat compost o autonòmic. Tanmateix, aquest darrer canvi en la lletra de les lleis, aquesta metamorfosi teòrica de l’Espanya 'una, grande y libre' en allò que per alguns entusiastes és un “Estat quasi federal” i per a José María Aznar “el país más descentralizado del mundo”, no va anar acompanyada ni ha estat seguida d’un canvi paral·lel de la cultura política i simbòlica espanyola en relació amb el concepte, amb la idea d’Espanya.
Si, des de fa una trentena d’anys, la ciutadania veiés com, al Congrés dels Diputats, s’utilitzen amb normalitat el català, l’euskera i el gallec mentre aquells parlamentaris que ho necessiten fan ús de la traducció simultània, segurament Gaizka Garitano no hauria suscitat cap protesta a Almería. Però, en lloc d’això, el que la gent ha vist és com el president del Congrés retira la paraula als transgressors que gosen fer servir el català des de la tribuna. I ha observat com certa premsa madrilenya se’n fot que, un dia a l’any, les llengues cooficials siguin parlades al Senat, obligant ses senyories a utilitzar el pinganillo.
Si els espanyols haguessin escoltat algunes vegades els presidents González, Aznar, Rodríguez Zapatero o Rajoy parlar gallec, euskera o català en l’exercici del càrrec, la força pedagògica d’aquests exemples hauria anat fent forat entre la gent. Però no hi ha hagut exemples. Si l’elit de la intel·lectualitat d’expressió castellana hagués posat el seu prestigi al servei d’una pedagogia del plurilingüisme, avui no seriem on som. Però el que aquella intel·lectualitat ha fet són 'manifiestos por la lengua común' plens d’arrogància castellanòfona i de menyspreu envers les llengues 'autonómicas'.
És cert que els membres principals de la família reial, de visita a Euskadi, Catalunya o Galícia, respecten el bilingüisme vigent en aquests territoris. Però quan, en un encontre privat a Barcelona fa tres o quatre anys, se li suggerí a l’aleshores hereu de la corona la utilització pedagògica de les quatre llengües en actes d’Estat a la capital del regne, la resposta textual fou que “esto, en Madrid, no se entendería”. Deu ser una creença arrelada, perquè ja vàrem veure quin va ser el pes del plurilingüisme en el discurs d’entronització de Felip VI, el passat 19 de juny: “Moltes gràcies. Eskerrik asko. Moitas grazas”.
A sobre, alguns portaveus de l’unionisme organitzat a Catalunya retreuen als nacionalistes haver monopolitzat la representació de la llengua autòctona i dels seus parlants, haver-se erigit en “los únicos amos del catalán”. No, no ens hi hem erigit. Ens hi hem trobat sols, que és molt diferent. ¿O per ventura algú ha sentit mai la senyora María de los Llanos de Luna dir una frase en català en un acte oficial?
