De partit sobirà a traductor automàtic

D’ànima, al PSC, ja només n’hi ha una

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Quan, la nit del 10 de novembre, es buidin les urnes de la jornada electoral, és ben possible que, a Catalunya, el Partit dels Socialistes sigui la força més votada. Si el declivi de Catalunya en Comú s’accentua (amb la concurrència de l’errejonisme o sense); si, com és versemblant, el debut de la CUP en unes generals erosiona el vot a Esquerra Republicana; i si, segons apunten els sondejos, l’arrogància i l’estridència de Ciutadans acaben semblant excessives a molts electors encara poc fidelitzats pel partit taronja, els d’Iceta, Meritxell Batet i Manuel Cruz –que, en unes generals i amb el PSOE a la Moncloa, juguen a casa i amb el vent a favor– poden fàcilment recuperar la primacia electoral que, en aquesta mena de comicis, van perdre de manera estrepitosa el novembre del 2011.

Tanmateix, i sigui quin sigui el nombre d’escons que els socialistes catalans guanyin al Congrés el 10-N (no seran en cap cas els 25 del 2008), l’aritmètica del resultat no ens hauria de confondre sobre la naturalesa i les claus de la remuntada, ni fer-nos creure que torna el PSC dels anys gloriosos; aquell partit frontissa que durant més de tres decennis –i en paral·lel a Convergència i Unió– vertebrà decisivament la política i la societat catalanes.

No, ara el PSC d’Iceta i Salvador Illa no pretén –ni podria, encara que volgués– jugar aquell paper històric. Des del 1981 i fins al 2010 –des de la Loapa fins a la sentència sobre l’Estatut, per entendre’ns– el rol del PSC comportava una tensió estructural amb el PSOE. Una tensió, un dilema de lleialtats, que podia aguditzar-se o atenuar-se segons les circumstàncies; que tenia manifestacions clàssiques (la demanda del grup parlamentari propi o de la llibertat de vot a Madrid, recorden?) i altres de conjunturals (el col·lapse ferroviari de la tardor del 2007 a Barcelona i el paper de la ministra Magdalena Álvarez, per exemple), però que formava part de la identitat del partit i reflectia les seves famoses “dues ànimes”.

Als despatxos del Casal Socialista Joan Reventós han resolt que, aquesta vegada, la pugna electoral és amb Ciutadans

Doncs bé, això s’ha acabat. D’ànima, ja només n’hi ha una, i es troba lligada al PSOE per vincles de fidelitat servil. N’hi ha prou d’escoltar el primer secretari Iceta garantint “el suport total i absolut” del PSC a una nova aplicació de l’article 155, o veure el públic de la Pineda de Gavà ovacionant Pedro Sánchez quan aquest amenaça l’independentisme amb mesures d’excepció. Als despatxos del Casal Socialista Joan Reventós (la nova seu central del partit, al carrer Pallars) han resolt que, aquesta vegada, la pugna electoral és amb Ciutadans, i que cal competir amb els taronges fortiter in modo, suaviter in re; és a dir, mostrant-se tan severament antiindependentistes com ells en el fons, però amb la subtilesa de formes i la finezza dialèctica que Miquel Iceta sempre porta posades. Per fer el paper del poli dolent i anar als mítings de Societat Civil Catalana a confraternitzar amb la marquesa Cayetana i l’iracund Carrizosa ja tenen l’inefable David Pérez. I llàstima que Celestino Corbacho es va precipitar a marxar, perquè ara, al partit que el va fer ministre, s’hi sentiria com el peix a l’aigua...

Segons explicava divendres passat aquest diari, el primer secretari Iceta sosté que el PSC ha de representar avui aquells que volen “ordre i progrés”. Ordem e Progresso és el lema d’arrels positivistes que figura des del 1889 a la bandera de la República del Brasil, ara mateix la República presidida per Jair Bolsonaro...; però resulta dubtós que sigui el lema adient per a un partit socialista –o socialdemòcrata– i, almenys en teoria, encara nacional català. En canvi, segurament ho és per a una sigla que, bandejada tota proposta de compromís, de transacció, de pacte, creu que competir amb "la dreta" i amb el "nacionalisme espanyol" (esprémer les darreres gotes del vell “Si tu no hi vas, ells tornen”) passa per assemblar-s’hi i, per tant, exhibeix el mateix as de bastos que el PP i Cs, només que forrat de vellut per tal de “desdramatitzar” [sic] la utilització del 155.

Els optimistes diran que és una cosa circumstancial, filla del context del moment (la imprevista repetició d’eleccions, la imminència de la sentència per l’1 d’Octubre i la subsegüent agitació independentista...), però el fet és que mai abans el PSC no havia aparegut tan subordinat, tan mancat d’autonomia estratègica, tàctica o tan sols discursiva respecte al PSOE. L’excel·lent informe que obria les pàgines de Política de l’ARA de divendres en donava un parell de pistes esplèndides, naturalment anònimes. “Nosaltres estem on estem, en part, gràcies a Sánchez”, deia un diputat tot admetent l’absoluta dependència, en termes d’imatge, del binomi Moncloa-Ferraz. Un altre dirigent liquidava l’antiga pretensió de tenir “perfil propi”: “Només hem de traduir al català el que diu el PSOE”.

Resum d’història del PSC: de partit sobirà i nacional a traductor automàtic.

  • Etiquetes

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF