19/08/2016

Un miratge d’estiu

3 min

Com deia la meva àvia, “qui té boca s’equivoca”; si, a més, et dediques al gènere d’opinió o a l’anàlisi de l’actualitat política, és inevitable que, un dia, formulis un pronòstic erroni, o facis una previsió que els fets posteriors demostraran clamorosament desencertada.

La qüestió que voldria comentar avui, però, desborda de llarg l’àmbit dels pronòstics equivocats i de les previsions fallides. Em refereixo al globus político-mediàtic que es començà a inflar quan, el passat 19 de juliol, va donar la impressió que alguns dels vuit diputats de Convergència al Congrés havien votat amb el PP i Ciutadans la composició de la mesa d’aquella cambra, a canvi -clamà aviat tota l’opinió publicada- d’assegurar-se el grup parlamentari propi en la nova legislatura espanyola.

Per descomptat, ignoro què va votar cadascun dels vuit sospitosos; i, en el probable cas que alguns ho fessin afirmativament, em semblaria un error tàctic i estètic. Ara, el que trobo digne d’anàlisi és que, sobre la base d’una hipotètica votació vergonyant -mai no reconeguda pel grup- i innòcua des del punt de vista institucional (la majoria de dretes a la mesa estava assegurada), hom construís durant dues setmanes un espectacular castell de cartes que hauria pogut portar per títol La Rectificació.

En efecte, la premsa de referència a nivell estatal conclogué tot seguit que “Convergència intenta rescatar su perfil pactista [...], recuperar su histórico pragmatismo y volver a tener protagonismo en el Congreso”. Algun irònic columnista madrileny sentencià que “Rajoy ya habla catalán en la intimidad”, i a l’Hotel Majestic començaren a parar taula per a un altre sopar de matrimonis com el del 1996... Saberuts investigadors en universitats exòtiques van sucar pa en la contradicció entre voler-se desconnectar d’Espanya i pactar amb el PP “para obtener algún rédito a cambio”. I una distingida acadèmica de la llengua espanyola, amb menys precaució, donà per fet “el pacte entre els independentistes catalans i el PP”; fins i tot -novel·lista, al cap i a la fi- hi posà paraules: “Vosaltres em voteu la mesa i nosaltres acceptem que tingueu grup propi”.

La desproporció entre l’estrany vot del 19 de juliol i les conseqüències que se’n van voler treure era tan gran que només sóc capaç d’explicar-la apel·lant a la típica confusió entre els desitjos i la realitat. Des de l’inici del procés català, s’ha mantingut sòlidament ancorada en el si de l’establishment político-mediàtico-cultural espanyol la tesi que l’aposta independentista de Convergència és un frau, una ficció, una cortina de fum per tapar la corrupció, el cas Pujol, les retallades, la mala gestió, etcètera. Per tant, un dia o altre, sota els embats de la davallada electoral, o de les pressions empresarials, o..., la ficció s’acabaria, el partit rectificaria i tornaria a la cleda de la moderació, del pactisme i del pragmatisme, desactivant de passada el desafío secesionista. Impacients perquè aquest moment arribi, els àugurs del sistema van confondre una votació confusa amb l’inici del gran viratge.

Però no hi ha hagut gran viratge. Encara que el sectarisme ofusqui moltes anàlisis, la creació ara fa un mes del Partit Demòcrata Català no ha estat només un forçat canvi de nom, sinó també un relleu generacional nítid i un irreversible canvi de paradigmes i horitzons: el peix al cove ha mort, i no ressuscitarà. El tòpic del nacionalisme de centredreta fenici, aprofitat i mercantilista, capaç de vendre’s l’ànima per un plat de llenties o una petita millora del finançament autonòmic, s’hauria de revisar si és que hom vol entendre alguna cosa d’allò que passa i passarà en la política catalana.

Des que, a primers d’agost, es va fer evident que la vella Convergència -ara, PDC- no tindria grups parlamentaris propis ni al Senat ni al Congrés, he estat esperant que algun dels glossadors del suposat “pacte amb el PP” digués quelcom, entonés un mínim mea culpa, admetés una certa lleugeresa... Ha estat debades: deuen estar tots de vacances, o la possibilitat de rectificar no entra en els seus esquemes mentals. Com a màxim, qui ja es delectava davant la imatge d’una CDC humiliada i capcota, pendent de les bones gràcies del PP per tenir visibilitat a Madrid, critica ara la “CUPergència” desterrada al grup mixt “por su mala cabeza”. Que la realitat no ens espatlli les nostres fòbies...

El desenllaç d’aquest petit culebró d’estiu resulta perjudicial per a les finances del flamant PDC, sens dubte. Però, en canvi, em sembla clarament beneficiós per a la solvència del seu projecte polític: desmenteix la imatge maniobrera que el nou partit hauria pogut heretar del vell; evidencia que l’actitud imperant al Madrid del poder és la de “al enemigo, ni agua” i, per tant, desactiva aquells convergents històrics que poguessin sentir nostàlgia del roquisme o del duranisme; i cohesiona els dos ingredients de Junts pel Sí enfront d’un probable govern del PP amb suport de Ciutadans.

stats