Teoria de la conspiració

Un cop s’hi agafa el gust, les teories de la conspiració són un recurs fàcil i llaminer

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Una de les coses més difícils de modificar en qualsevol societat –sobretot si compta des de fa segles amb estat propi– és la configuració de la mentalitat col·lectiva, l’arquitectura de les idees i els valors dominants en l’esfera pública. Allò que sovint s’anomena la “cultura política”.

Agafem, per exemple, el cas d’Alemanya. Construïda des del segle XVIII al voltant de Prússia, aquesta última infongué al conjunt de la societat alemanya el culte a la força (vaja, el militarisme), l’obediència cega a l’autoritat constituïda i un complex de superioritat nacional-cultural que fàcilment derivava en superioritat racial. Si hi pensem una mica, els dotze anys del Tercer Reich no van fer més que exacerbar fins a l’últim extrem aquestes pautes de comportament, que eren molt anteriors i estaven profundament arrelades. Van caldre la catàstrofe material i moral del 1945, grans esforços tant jurídics com de pedagogia social i poderosos referents intel·lectuals per canviar la cultura política alemanya; i, encara, amb un èxit moderat, com ho demostra l’auge actual de la dreta extrema.

La cultura política castellano-espanyola, des de fa cinc-cents anys, té com a clau explicativa de la seva relació amb els altres la teoria de la conspiració

La cultura política castellano-espanyola, des de fa cinc-cents anys, té com a clau explicativa de la seva relació amb els altres la teoria de la conspiració. Les crítiques als estralls de la conquesta d’Amèrica no eren més que una “llegenda negra” propagada pels estrangers envejosos d’aquell 'imperio donde no se ponía el sol', amb la complicitat d’alguns traïdors, com Bartolomé de las Casas o Antonio Pérez. Les declaracions recents del ministre Borrell sobre els “cuatro indios”, i la reacció irada davant la demanda d’excuses del president mexicà López Obrador demostren que el 2019 som allà mateix.

Durant el segle XIX, l’Espanya conservadora i governant sostingué que tots els problemes del país (les guerres civils, el subdesenvolupament, les crisis polítiques...) eren obra de l’'oro inglés' –i protestant–, que no perdonava als espanyols llur irreductible catolicitat. La pèrdua de les darreres colònies, el 1898, no va ser conseqüència de cap error propi, sinó de la ingerència dels 'filibusteros' nord-americans, sense els quals filipins i cubans haurien seguit sent feliços súbdits de Madrid pels segles dels segles. Com és sabut, la dictadura de Franco erigí durant quatre dècades el 'contubernio judeo-masónico-marxista' en argument que explicava totes les dificultats del règim, des del racionament fins a la contestació interna, passant per la impossibilitat d’entrar a l’OTAN o al Mercat Comú.

A diferència d’Alemanya o Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, l’Espanya posterior al 1977 no va conèixer cap esforç de pedagogia social per desqualificar les teories del complot i difondre una visió crítica sobre el propi passat. Sí, la historiografia acadèmica ha desmuntat molts dels mites conspiranoics, però això no ha repercutit gaire ni en els mèdia, ni encara menys en el discurs polític. Així, quan el règim del 1978 es va veure confrontat a la seva primera crisi existencial –el 'desafío catalán'–, hi respongué de manera atàvica: allò era una conspiració dels 'rojo-separatistas' de dins (Podem i l’independentisme sediciós i colpista) amb el suport extern dels 'hackers' i els 'bots' russos, probablement instigats per un Kremlin desitjós de desestabilitzar la Unió Europea. Que aquesta interpretació la propagués sobretot, la tardor del 2017, el diari 'El País' demostra que no estem parlant de paranoies d’ultradreta.

La campanya electoral ha extremat la vella dinàmica de convertir els adversaris en enemics, i aquells que no comparteixen el teu projecte polític en l’Antiespaña

Un cop s’hi agafa el gust, però, les teories de la conspiració són un recurs fàcil i llaminer; i la moció de censura del passat 1 de juny les va esperonar en el camp conservador, que és el seu terreny més natural. L’arribada a la Moncloa de Pedro Sánchez era el fruit d’una conxorxa entre el PSOE, els “comunistes”, els separatistes catalans i els proetarres, un contuberni que convertia Sánchez en reu d’alta traïció, en un president 'felón'.

Naturalment, la campanya electoral ha extremat aquesta vella dinàmica de convertir els adversaris en enemics, i aquells que no comparteixen el teu projecte polític en l’Antiespaña. Segons Aznar, el PSOE ja no és un partit “constitucionalista”; segons Casado, Sánchez “prefereix les mans tacades de sang”, “ha pactat amb els enemics de la nació que la volen vendre a terminis i a trossos” i, si torna a governar, farà ministres Otegi, Puigdemont, Torra i Iglesias... Sembla que a Jack l’Esbudellador només el farà subsecretari.

Els disbarats i les teories conspiratives són inseparables. Per això Aznar, divendres, va tenir els bemolls de dir que el feixisme havia començat a Espanya amb els escamots d’Estat Català. Si hagués llegit alguna cosa sabria que, ja el 1922-23, sorgí a Barcelona un grup feixista i espanyolista anomenat La Traza. Potser li sonen Onésimo Redondo –sí, el de Quintanilla de Onésimo– i Ramiro Ledesma, que l’octubre del 1931 fundaren a Madrid les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, de caràcter inequívocament feixista. I no parlo de José Antonio i de la Falange, perquè tothom sap que Aznar fou un jove falangista 'joseantoniano', abans de ser demòcrata de tota la vida.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF