27/04/2020

Sinistres rendes víriques

4 min
Una infermera a l'UCI de l'Hospital Vall d'Hebron durant la pandèmia del covid-19

Fa sis setmanes, quan el confinament tot just començava, vaig evocar aquí mateix el tòpic segons el qual les grans crisis fan aflorar tant el millor com el pitjor de les societats. Doncs bé, tòpic o no, així ha estat. El millor es personifica cada dia en les dones i els homes que treballen als hospitals, en els actes de solidaritat veïnal, en la mobilització de voluntaris en favor dels més vulnerables, en l’esforç i el risc de tants per tal de mantenir operatius els serveis i els subministraments essencials, etcètera. El pitjor l’encarnen aquells individus que aprofiten matusserament la pandèmia per convertir-la en coartada de les seves fòbies, les seves obsessions i les seves dèries. I això val tant per als que insinuen que Espanya ens mata com per a aquells altres que afirmen que qui ens mata és Torra.

Entre aquests últims potser el que –sense ser un polític– ha anat més lluny és l’escriptor aragonès establert a Barcelona Ignacio Martínez de Pisón Cavero. El perfil ideològic de l’esmentat senyor és nítid: signant de manifestos antiindependentistes des del 2012, orador en actes de Societat Civil Catalana, capaç de sostenir –en entrevista a Crónica Global– que, arran del Procés, “una catalanofobia no ha existido” a Espanya (febrer del 2018), o de subscriure que l’1 d’Octubre era “una trampa antidemocrática”. Naturalment, Martínez de Pisón té tot el dret de defensar aquestes posicions, igual com vostè o jo el tenim de defensar-ne unes altres.

El problema sorgeix quan, arrossegat pel pur doctrinarisme, pel prejudici més cru, el novel·lista en qüestió és capaç d’escriure allò que li publicà La Vanguardia el passat divendres 24, sota el títol Alguns octogenaris. No, no pas que hi qualifiqui el president de la Generalitat de “campió de la ineptitud”, sinó que li atribueixi haver donat “instruccions de no saturar les UCI amb malalts de més de vuitanta anys”, i això “alhora que menyspreava l’ajuda aliena (llegiu UME) i posava tota mena de traves a la instal·lació d’hospitals de campanya”. “Al ja habitual còctel d’incompetència i fanatisme –conclou Martínez de Pisón–, Torra ha incorporat l’innovador ingredient de l’absoluta falta d’humanitat”.

Certament, la situació a les residències de gent gran durant aquesta crisi ha estat una tragèdia, però no una singular tragèdia catalana: segons l’OMS, la meitat de les morts per la covid-19 a la Unió Europea s’han produït en geriàtrics, amb taxes de letalitat iguals o superiors a les nostres en indrets com Madrid, França, la Gran Bretanya, etcètera; no crec que els efectes de la suposada incompetència de Quim Torra arribin tan enllà. Resulta obvi que caldrà revisar de dalt a baix el model geriàtric, però associar la mortalitat dels avis durant aquesta primavera amb el color independentista del govern català és una indecència moral.

Encara ho és més imputar al govern Torra un suposat “triatge econòmic, pel qual no pocs octogenaris van ser enviats a morir a casa”. Quants? On? En quines dates i circumstàncies? Es comprèn que a Martínez de Pisón, fill de militar, li hauria agradat veure l'UME acollida amb flors i ovacions, però la decepció no l’autoritza a formular acusacions gravíssimes sense que cap de les desenes de milers de professionals que ho donen tot en el sistema sanitari català les corrobori. Ha sentit a parlar l’il·lustre novel·lista de l’acarnissament terapèutic? És això el que ell defensa? Doncs faria bé de dir-ho.

Al costat d’infàmies com la descrita, la tinent d’alcaldia Janet Sanz només va incórrer, la setmana passada, en una irresponsable frivolitat. Es veu que la regidora barcelonina –reeixida supervivent del naufragi d’Iniciativa per Catalunya Verds– contempla l’actual pandèmia com l’oportunitat per al Grand Soir anticapitalista, o ecologista, o senzillament colauista. I l’altre dia, a propòsit de la forçada paràlisi de la indústria automobilística, deixà anar que “és ara o mai; cal evitar que tot això es reactivi”, i desviar empreses i treballadors avui aturats cap a “sectors més nets”.

Tanmateix, el “tot això” que Sanz no voldria veure reactivat representa 143.000 llocs de treball a Catalunya, prop de 600.000 en el conjunt de l'estat espanyol. I no cal ser premi Nobel d’economia per entendre que la reconversió d’un sector productiu tan extens i tan crucial demana anys, més encara després de la catàstrofe que ens està caient al damunt. Si, a sobre, observem que tant la regidora com la seva cap, l’alcaldessa Colau, contemplen la nova mobilitat a base de “transport públic, bicicleta i desplaçaments a peu” –vaja, que situen l’automòbil elèctric o l'híbrid també en el camp de l’enemic–, el missatge polític final del govern municipal barceloní resulta força inquietant, fins i tot per als que no hem agafat mai a la vida el volant d’un cotxe.

Qui ho ha dit, que la pandèmia és un desastre total, que no té cap efecte positiu? A alguns –no només als esmentats– prou que els serveix per omplir el sarró del sectarisme.

stats