08/10/2018

Mirar-se i no agradar-se

3 min

HistoriadorCertament, el fet que una part substancial de les direccions d’Esquerra i de Junts per Catalunya siguin a la presó o a l’exili complica les coses; per moltes visites que es facin als centres penitenciaris, per molts viatges que es facin a Bèlgica, no és el mateix discutir el rumb de la coalició de govern tots plegats en llibertat, dins una sala de la Generalitat, que ara amb els uns, ara amb els altres, avui a Lledoners i demà a Waterloo. Tampoc no hi ajuda gens l’assetjament judicial sobre persones i institucions, ja sigui cosa del jutjat número 13 de Barcelona, del jutge Llarena o de les querelles presentades per Ciutadans. I és evident que, com va fer fa un any amb el trasllat de bancs i altres empreses fora de Catalunya, l’Estat manté activades totes les seves terminals visibles i subterrànies de cara a afeblir, dividir i desmoralitzar l’independentisme. Ara, reconegut tot això, crec que al llarg dels darrers vuit o deu dies una porció majoritària d’aquest independentisme s’ha mirat al mirall, i no s’ha agradat.

Potser sí que estan encantats els que es consideren amb dret d’amenaçar i esbroncar públicament els presidents de la Generalitat i del Parlament; o sigui, més o menys, aquells que repeteixen des de fa mesos la lamentable consigna “El poble mana, el govern obeeix”. Lamentable, sí; perquè, ¿qui és “el poble”? ¿Són els centenars de joves més o menys encaputxats que l’1 d’octubre a la nit van intentar assaltar el Parlament com si fos el Palau d’Hivern d’una revolució de pa sucat amb oli? ¿Són els que criden alegrement “Menys cassolades i més barricades”, talment com si fossin Durruti? ¿Els que creuen que la resposta intel·ligent a la provocació de Jusapol era anar a hòsties amb els manifestants-policies i convertir el centre de Barcelona en un camp de batalla que liquidés de cop el capital d’imatge guanyat l’1-O?

En democràcia, l’únic “poble” és el conjunt de la ciutadania que vota en unes eleccions i que determina la majoria parlamentària i de govern. Quan surten al carrer un milió de persones, cal fer-hi atenció perquè és un vint per cent d’aquella ciutadania el que s’ha mobilitzat; quan ho fan cinc-cents o cinc mil manifestants, es tracta d’una mobilització marginal, encara que els seus protagonistes s’autoascendeixin a la noble categoria d’“antifeixistes”.

Una de les conseqüències més negatives de la repressió d’aquest darrer any ha estat apartar dels primers rengles de l’independentisme polític –i també del social, en alguns casos– un seguit de persones valuoses i bregades. La seva absència ha provocat l’inevitable ascens fins als llocs de responsabilitat d’altres figures que, carregades de les millors intencions i mereixedores del màxim respecte personal, mancaven, però, d’experiència política suficient; alguns, de qualsevol experiència política.

Això que escric no és un cant pòstum al professionalisme polític ni a cap mena de casta. Però caldrà admetre que per exercir de president, conseller, diputada o portaveu de grup parlamentari –com per fer de metgessa, advocat o docent– la veterania és un grau, fins i tot si ha estat adquirida durant els abominats temps de l’autonomisme. Dimecres passat, en l’inici del debat de política general, l’incombustible Miquel Iceta en va oferir un exemple brillant, en contrast per exemple amb Inés Arrimadas.

“Bah, simple i vulgar tacticisme!”, diran alguns amb gest de repugnància. Potser sí: soc del parer que, tenint clar l’objectiu estratègic –la independència– i sense cap temptació de renunciar-hi, el moviment sobiranista hauria actualment de centrar-se en la tàctica, encara que els hiperventilats tradueixin tàctica per traïció i que algú commini els covards a fer un pas al costat. Tàctica vol dir furgar en les contradiccions de l’adversari (el bloc constitucionalista espanyol) aprofitant la presidència de Pedro Sánchez; i seguir explotant totes les possibilitats que ofereixi l’escenari europeu; i afrontar en termes polítics el judici davant del Suprem; i rendibilitzar al màxim la doble –com a mínim– cita electoral del proper mes de maig; i portar a la pràctica de veritat la tan repetida consigna d’“eixamplar la base”... També vol dir no posar en perill, no desprestigiar frívolament el cos de Mossos d’Esquadra, una de les poques estructures d’estat que tenim.

L’activisme patriòtic és una gran cosa, però l’acció política n’és una altra de diferent. Des de l’acció política exercida al més alt nivell institucional resulta molt perillós animar els CDR a “seguir pressionant”, perquè aleshores els enemics del Procés –que n’hi sobren– et faran responsable de qualsevol pedra llançada i de qualsevol contenidor cremat. Des del lideratge polític no pots presentar ultimàtums a trenta dies, que tu mateix et veus obligat a desactivar en vint-i-quatre hores. Tampoc no hauries de permetre, dins del teu grup, lògiques martirials que creguin que, com més inhabilitats, processats i empresonats, millor.

Hi ha temps per reconduir aquesta situació? Crec que sí, però no en sobra gens.

stats