Magres perspectives de canvi

Tothom està buscant rèdit polític: els qui són al poder, a l'oposició i des de les autonomies

Captura del líders del G-20 celebrant la cimera per videoconferència el passat 26 de març durant la pandèmia pel covid-19 / EFE
JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Forma part de la naturalesa humana: quan encara no divisem la llumeta al final del túnel, ja hem començat a especular sobre si, i de quina manera, la pandèmia canviarà el món, l’economia, les estructures i les relacions socials, la política, la governança, etcètera.

No crec que, a hores d’ara, ho sàpiga ningú, perquè ningú no sap tampoc quin serà el balanç precís de la crisi del covid-19: en durada temporal, en vides perdudes, en costos laborals i econòmics, en efectes institucionals. Però, cenyint el comentari a l’àmbit estricte de la política, de moment no s’observa cap canvi de comportament que resulti significatiu. Ho diré d’una manera més clara: enmig d’un daltabaix planetari sense precedents, partits i governs –aquí i arreu– segueixen actuant com sempre, amb les petiteses i les miopies de sempre, per molt que ara les embolcallin amb grandiloqüents apel·lacions a la “guerra” contra el virus i a la preservació de la salut col·lectiva.

La doctora xilena Jeanette Vega, assessora de l’OMS, afirmava l’altre dia que “cada estat no pot combatre [la pandèmia] pel seu compte”. Potser no poden, però és el que estan fent, amb gestos de solidaritat interestatal més propagandístics que significatius. “El virus no coneix fronteres”, ha repetit ad nauseam Pedro Sánchez. Tanmateix, i lluny de transferir les competències de la lluita sanitària a una autoritat europea o mundial, el que ell ha fet ha estat recentralitzar-les, mentre tots els governs tancaven fronteres –incloses les internes de la UE, el sagrat espai Schengen– i anaven prenent mesures (en relació al confinament de la població, a la paralització de l’economia, als ajuts socials i fiscal per pal·liar la catàstrofe...) cadascun pel seu compte, sense ordre ni concert i pensant principalment en les properes eleccions.

No sembla que el coronavirus, tot i ser el problema global més greu dels darrers 75 anys, estigui afeblint les sobiranies estatals ni els nacionalismes que se’n desprenen

No, no sembla que el coronavirus, tot i ser el problema global, planetari, més greu dels darrers 75 anys, estigui afeblint les sobiranies estatals ni els nacionalismes que se’n desprenen. En vàrem tenir una il·lustració ben vistosa dijous passat, arran de la cimera telemàtica del G-20. No sé si es van fixar en la multipantalla on apareixien els diversos líders participants: tots els que ho eren d’un estat (des d’Austràlia al Japó, des del Canadà a Indonèsia, des de França a la Xina) tenien al costat la bandera nacional respectiva; en alguns casos no una, sinó tot un fris de banderes idèntiques. I no era per tal que els altres els identifiquessin, perquè els realitzadors del senyal ja s’havien preocupat que sota de cada mandatari aparegués un càiron amb el nom del país que governa.

I què ha passat dins l’estat espanyol? El diumenge 22 el ministre de Transports i número dos del PSOE, José Luis Ábalos, sentenciava emfàticament que “no es perdonarà a qui busqui rèdit polític d’una tragèdia nacional”. Doncs no es podrà perdonar a ningú, perquè tothom està buscant aquest rèdit: els qui són al poder, per la via de minimitzar llur desgast i aparèixer com a gestors eficaços, carregant sempre les ensopegades a d’altres; els que romanen a l’oposició, subratllant les errades dels primers; i els que són poder en una autonomia i oposició enfront del govern central, mirant de persuadir la gent que ells ho fan tot bé, i l’executiu de Sánchez tot malament.

Després de set mil morts, el lema de la política espanyola –inclosa la catalana– segueix sent ara mateix allò de cada loco, con su tema. L’exemple paroxístic –i patològic– és la cúpula de Vox, capaç de pronosticar que la crisi del coronavirus servirà de coartada per indultar els “delinqüents colpistes”, i d’exigir en seu parlamentària, enmig de l’actual naufragi de vides i hisendes, que s’apliqui el 155 per destituir Quim Torra. Es veu que això tallaria la propagació del virus d’una manera dràstica.

Dimecres passat l’ocasional portaveu del PP de Catalunya, el diputat Daniel Serrano, demanava precisament al president Torra “que s’oblidi de l’estelada, que no tingui la temptació d’utilitzar la crisi per fer politiqueig”. En llegir-ho, em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li al senyor Serrano: ¿el seu correligionari Fernando López Miras feia politiqueig quan decretà a la valenta el confinament total de la regió de Múrcia, que presideix, tot i saber que la Moncloa anul·laria immediatament la mesura? ¿Fan politiqueig els seus companys de partit, la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso o l’andalús Juanma Moreno, quan critiquen la gestió de la crisi que fa el govern Sánchez i es llancen a comprar per compte propi, al marge de l’estat d’alarma, material sanitari a la Xina?

Pel que fa a això d’oblidar-se de l’estelada, val més que no ens precipitem. Ara com ara, jo no observo entre els efectes de la pandèmia del covid-19 cap eclipsi ni tan sols parcial de la presència de banderes, de discursos patriòtics ni d’apel·lacions a la unidad nacional; cap renúncia al sobiranisme d’Estat. Que comencin ells, i ja els seguirem.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF