Jocs: medalles i errors

La vella Tàrraco no necessitava per a res uns fastos pseudoolímpics per donar-se a conèixer al món

Abans algú no m’acusi de barcelonacentrisme –o, més planerament, digui que “de Can Fanga havia de ser”–, em retregui menysprear “el territori” o m’atribueixi la creença que només des de Barcelona es poden organitzar amb èxit grans esdeveniments internacionals, permetin-me que presenti les meves credencials. Vaig estar en contra de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona, fins al punt de fugir del país durant el seu desenvolupament. Vaig ser un crític implacable de la idea i de la realització, el 2004, del Fòrum Universal de les Cultures, amb el qual no vaig voler tenir cap mena de vincle. I, cada cop que ha aparegut la hipòtesi que Barcelona aspiri a uns Jocs Olímpics d’Hivern el 2022, el 2026 o el 2030..., ho he considerat un disbarat. De tots aquests posicionaments, les hemeroteques en guarden abundant testimoni.

La raó comuna de les actituds esmentades és que no crec que el desenvolupament de les ciutats i dels països s’hagi de fer a cop de convocatòries miracle tipus Jocs, Expos o similars, sinó gràcies a una gestió pública ben planejada, eficient i sostinguda en el temps. Segurament, aquest model de l’esdeveniment fita va tenir la seva època: París no seria la mateixa sense l’Exposició Universal de 1889, ni Barcelona sense l’Exposició Internacional de 1929. Però l’època actual és una altra, el món s’ha empetitit extraordinàriament i aquells grans artefactes esportius o pseudoculturals són com dinosaures en procés d’extinció. Excepte si mobilitzen una fortuna en drets televisius, esclar.

Si el model està en crisi, les seves aplicacions de gamma baixa encara més; i, no ens enganyem, els Jocs Mediterranis figuren en aquesta categoria. Sorgits en els inicis de la Guerra Freda, les primeres edicions van permetre modestos exercicis de diplomàcia esportiva; per exemple, en els II Jocs (Barcelona 1955) es produïren els primers contactes oficials entre l’Espanya de Franco i la Iugoslàvia de Tito, ja divorciada de Moscou. Després, aquests Jocs es van anar convertint en un premi de consolació per a països que, per raons econòmiques o geopolítiques, difícilment podien aspirar a uns Jocs Olímpics de veritat: el Líban, Tunísia, el Marroc, Turquia, Síria, Algèria... Es tractava, molt sovint, de règims autoritaris que, pel fet de ser-ho, podien assegurar la presència d’un públic captiu i una cobertura generosa per part dels mitjans de comunicació oficials.

Ballesteros segurament va voler imitar els seus homòlegs i correligionaris barcelonins de les dues dècades passades, creient en el valor taumatúrgic d’uns Jocs que curarien tots els mals i resoldrien totes les carències de la ciutat que governa

La candidatura de Tarragona a organitzar la 18a edició d’aquests Jocs no responia a cap de les lògiques que acabo d’apuntar: situada en un país que acollí els Jocs Olímpics fa tot just un quart de segle, capital d’una demarcació que el 2017 va rebre quasi 7 milions de turistes i registrà 22,2 milions de pernoctacions, la vella Tàrraco no necessitava per a res uns fastos pseudoolímpics per donar-se a conèixer al món. Tampoc no hi existia un públic freturós d'omplir les grades dels recintes esportius, menys encara quan l’organització no ha estat capaç d’implicar-hi el teixit associatiu i, a sobre, ha comès algunes errades polítiques de gruix. Per rematar-ho, els problemes pressupostaris que van obligar a ajornar els Jocs del 2017 al 2018 han fet que coincidissin en el temps amb les primeres setmanes de la Copa del Món de Futbol de Rússia, una competència impossible de batre.

L’alcalde tarragoní, Josep Fèlix Ballesteros, segurament va voler imitar els seus homòlegs i correligionaris barcelonins de les dues dècades passades, creient en el valor taumatúrgic d’uns Jocs que curarien tots els mals i resoldrien totes les carències de la ciutat que governa. I que, de passada, li proporcionarien a ell un formidable trampolí per a la reelecció en els comicis del maig de 2019. Però, des del punt de vista econòmic, no som ni a principis dels anys 1990 ni a començaments dels anys 2000. I, des dels punts de vista social i polític, encara menys. Per resumir-ho en una imatge: ¿a qui se li acudí que, de cara a animar l’ambient en la cloenda dels Jocs –a la Catalunya de l’estiu de 2018–, la millor idea era enviar al port de Tarragona el vaixell insígnia de l’armada espanyola? ¿Què té a veure un “vaixell d’assalt amfibi” amb un certamen esportiu internacional pretesament consagrat a afavorir la pau i la germanor? ¡I encara sort que no van enviar-hi el 'Piolín'!

L’anterior edició dels Jocs Mediterranis, la 17a, es va desenvolupar el juny de 2013 a la ciutat turca de Mersin. I bé, ¿quants de nosaltres hem après des d’aleshores alguna cosa sobre Mersin? ¿Quants seríem ni tan sols capaços de situar-la en el mapa? Això, pel que fa a la suposada projecció que aquests Jocs donen a la població que els acull. Tocant a les rendes polítiques, temo que a l’alcalde Ballesteros li passi com a les nedadores de 400 metres: que a partir d’ahir, si vol penjar-se medalles, ho hagi de fer ell mateix.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF