El fracàs d’una certa elit
L’erosió del projecte dels comuns; l’efecte galvanitzador que l’estada de Pedro Sánchez a la Moncloa té sobre el socialisme metropolità barceloní; la consolidació de l’empenta d’ERC, esdevinguda en molts llocs el vot útil independentista; la considerable resiliència dels postconvergents, no només gràcies al factor Puigdemont; l’empantanec de Ciutadans; la baixada d’un graó més en el descens del PP cap als inferns de la marginalitat... Són molts els aspectes del 26-M català dignes d’anàlisi, i caldrien diversos articles per ocupar-se’n detalladament. Però permetin-me que centri aquest primer comentari en calent en una qüestió que podria quedar injustament preterida: el fiasco de l’operació Valls.
Comencem per les xifres. El 2015, amb un 60% de participació, Ciutadans obtingué a Barcelona 77.279 vots, l’11,05%, i cinc regidors, essent la tercera força consistorial. Abans-d’ahir, amb una participació sis punts més alta, en recollí 99.494, el 13,2%, i els consegüents sis regidors l’han situat com a quarta força. Si aquests guarismes els hagués aconseguit Carina Mejías –que venia de picar pedra al PP– parlaríem d’una consolidació lleugerament a l’alça. Atribuïts a Manuel Valls, que procedia de París, del Partit Socialistes francès, de manar a l’Hôtel de Beauvau i a l’Hôtel de Matignon i àdhuc d’aspirar a l’Elisi, constitueixen un fracàs estrepitós.
El caràcter pretesament transversal i suprapartidista de la candidatura Barcelona pel Canvi - Ciutadans ha estat una faula inversemblant. Com podia ser transversal i “oberta al catalanisme” (sic) una llista a la qual han donat suport explícit la fiscal del 9-N Ana Magaldi o la catedràtica Teresa Freixes, punta de llança de l’unionisme acadèmic més ultrancer? I què direm del fitxatge estel·lar de l’exministre Celestino Corbacho, que no ha fet ni pessigolles al reviscolat PSC de Collboni? Valls no ha aconseguit ni tan sols absorbir el magre espai electoral del PP barceloní, i això que aquesta vegada el defensava un alcaldable tan 'outsider' i estrambòtic com Josep Bou. L’antic primer ministre s’ha passat mesos advertint sobre els perills d’una Barcelona dominada pels “separatistes i els populistes”. Doncs bé, les dues forces de llarg més votades han estat Esquerra i els comuns...
Amb tot, no seria just atribuir la responsabilitat única del naufragi –naufragi indiscutible en relació a les expectatives– al polític francocatalà, perquè aquesta no era una aventura individual. Per poc crèdit que conservés a l’Hexàgon, per gran que sigui la seva vanitat (“Jo soc el més preparat”, declarava a 'La Vanguardia' el dia 15), Manuel Valls no hauria “tornat a Barcelona” per redimir-la sense els afalacs i les promeses de suport material o moral d’una sèrie de pròcers, d’una determinada elit que es considera amb dret de tutela sobre els interessos de la ciutat i del país. Aquesta elit va veure en Valls un mercenari de luxe que escombraria independentistes i colauistes, restabliria “la llei i l’ordre” i els serviria en safata una ciutat 'hotels friendly', 'discoteques friendly', 'especulació friendly'..., però molt bel·ligerant contra l’aspiració sobiranista.
Tanmateix, la supèrbia sol ser mala consellera, i moltes d’aquelles notabilitats pro Valls encara creuen viure en temps del despotisme il·lustrat, quan una selecta minoria determinava què li convenia al “poble”. I no em refereixo només a empresaris, grans professionals liberals i altres Gallardos i Condes. També han donat suport a Valls no tan sols els 'abajofirmantes' de guàrdia permanent de l’espanyolisme (els Savater, Trapiello, Múgica, Redondo, Boadella, De Azúa, De Carreras, etcètera), sinó així mateix intel·lectuals i escriptors com ara Valentí Puig, Núria Amat, Miriam Tey, Ignacio Vidal-Folch o Ramón de España. Com que en conec uns quants, no seré tan ingenu d’esperar de cap d’ells, a la llum dels resultats, la més mínima forma d’autocrítica.
Més perspicaç –no pas més modest–, Arcadi Espada es mantingué allunyat del manifests de suport i el diumenge 19, a 'El Mundo', ja posava l’àrnica abans del cop del dia 26. En un article titulat 'Valls creyó', Espada sostenia que els barcelonins estan tan abduïts per “una de las síntesis de nacionalpopulismo más gaznápiras de Europa”, han esdevingut tan provincians, tan malalts de narcisisme, que no apreciarien ni per vanitat “la sofisticada aventura política que consistía en poner a un ex primer ministro de Francia al frente de la alcaldía. En poner al frente de Barcelona al político catalán más importante de la historia”.
Deu ser això, que no som capaços de valorar la sofisticació... o el paracaigudisme. Sigui com sigui, no podem culpar només al 86,8% dels votants barcelonins de no haver sabut veure la refulgent aurèola de salvador de la ciutat, de triomfador, que envoltava el senyor Valls Galfetti. Albert (o Alberto Carlos) Rivera Díaz tampoc no sembla haver-la percebut gaire, i de fet s’ha mantingut a una prudent distància de la campanya de Valls. Perquè l’èxit té molts pares, però el fracàs és orfe.
És una llàstima (per a ells) que tots els pròcers abans al·ludits no hagin tingut la mateixa prudència.
