19/03/2018

Forces i febleses

4 min
Forces i febleses

HistoriadorLa diputada de la CUP Natàlia Sànchez deia l’altre dia: “Cal espolsar-se el derrotisme que s’està instaurant entre part del moviment republicà, i donar un missatge positiu”. No puc estar-hi més d’acord. El problema, naturalment, és el com: de quina manera, a través de quins passos concrets es pot galvanitzar de nou la moral del conjunt de l’independentisme.

Anem a pams. Gairebé tothom pot entendre que després del 21-D, amb l’article 155 en vigor i bona part dels seus quadres a la presó o a l’exili, el bloc guanyador d’aquells comicis no estigués disposat a acomodar-se mansament a l’estat d’excepció establert per Rajoy, ni a promoure tot seguit la investidura del presidenciable “net” que exigia Madrid, ni a donar aparença de normalitat a tot el que havia succeït a Catalunya des de l’1 d’octubre del 2017. Ben al contrari, calia posar en relleu la repressió, la restricció de drets individuals i col·lectius, les inefables resolucions del jutge Llarena...; en definitiva, el tracte colonial i la anormalitat democràtica. A això -a aquesta lògica de desemmascarar l’adversari- van respondre les impossibles candidatures presidencials de Carles Puigdemont i, després, de Jordi Sànchez. Era una litúrgia potser enervant, però necessària.

Tanmateix, demà es compliran tres mesos des de les eleccions del desembre, i perllongar més el bloqueig-denúncia em semblaria temerari. A aquestes altures és obvi que el principi inspirador de la política estatal en relació al separatismo catalán és la intimidació, l’escarment; des de les amenaces dels guàrdies civils que escorcollaven la seu d’Òmnium la setmana passada (“Si convoqueu una concentració de protesta aquí davant podeu acabar com Jordi Cuixart, acusats de sedició i empresonats...”) fins als advertiments de Rajoy dissabte (“España es un país serio que sabe defenderse. Espero que se hayan dado cuenta”).

No, l’Estat no és un tigre de paper. Amb tot, i respecte de la qüestió catalana, té més inseguretat de la que vol aparentar, com ho demostra ara mateix l’afer de Kosovo. Que durant deu anys Madrid no hagi volgut reconèixer el petit país balcànic (reconegut per Londres sense pensar en Escòcia, per París sense patir per Còrsega, per Ottawa sense preocupar-se pel Quebec...); que Rajoy estigui disposat al ridícul de faltar a una cimera europea per esquivar la delegació kosovar, i tot per temor que l’independentisme català utilitzi Kosovo com a precedent, resulta un greu símptoma de feblesa, impròpia de “la nación más antigua de Europa”.

D’altra banda, la involució autoritària que -amb Catalunya com a pretext i banc de proves- ha iniciat el sistema institucional espanyol el sotmet a un degoteig d’amonestacions i desautoritzacions exteriors (ahir d’Amnistia Internacional, avui del Tribunal Europeu de Drets Humans, demà de grans mitjans de comunicació, de fòrums de debat, de governs europeus incapaços de concebre les extradicions per motius polítics...), un degoteig que anirà a més i que, sense provocar el col·lapse del règim del 1978, el sotmetrà a una intensa fatiga de materials. L’independentisme hauria de ser capaç d’explotar-la i d’intensificar-la.

Hi ha qui, per rebutjar la necessitat d’un Govern sotmès al marc autonòmic, sosté que de l’Estatut no en queda res, que la Generalitat seguirà intervinguda per molt que tingui un president i uns consellers regularment investits. És possible que sigui així. Però, aleshores, ¿no és urgent fer caure la coartada del 155? ¿No cal arrabassar a tots els Enric Millo la teoria que “Catalunya no té autogovern perquè els independentistes no volen”? ¿Mostrar que, fins i tot amb l’article 155 aixecat, l’autonomia ha deixat d’existir no seria d’una gran eficàcia pedagògica de cara als sectors sociopolítics no independentistes, però tanmateix demòcrates?

Com ja vaig escriure aquí mateix fa setmanes, és l’hora de la intel·ligència tàctica. La intel·ligència tàctica consisteix a utilitzar en cada moment els mitjans disponibles en un context concret, sense renunciar ni a canviar aquest context, ni menys encara als objectius finals, per ambiciosos i/o trencadors que siguin. Amb intel·ligència tàctica, si és possible construir i avançar, es construeix i s’avança; si la correlació de forces només permet defensar, hom resisteix i defensa; si és inevitable retrocedir algunes posicions, es recula, procurant sempre que l’adversari en pagui el preu més alt possible. Això no comporta ni acovardir-se, ni capitular, ni trair, ni renegar de les pròpies conviccions; la independència ha de seguir sent l’horitzó de tots els independentistes, amb el lema de cada dia procurar que aquest tots sigui una mica més ampli que la vigília.

Naturalment, aquesta intel·ligència tàctica només resulta viable i pot ser exitosa en moviments socials i polítics madurs, poc preocupats per repartir excomunions i diplomes d’heroisme, i molt atents al progrés global de la causa comuna que diuen que defensen. I, amb franquesa, no sé si invocar contínuament el Junts (Junts pel Sí, Junts per Catalunya, ara Junts per la República...) tot i estar cada cop més separats és un símptoma gaire esperançador.

stats