30/10/2017

Entre 1934, 1936 i 1939

3 min
Entre 1934, 1936 i 1939

Al llarg dels darrers anys, el precedent històric més invocat entre els adversaris del procés independentista va ser el Sis d’Octubre de 1934, amb el missatge explícit o implícit que, quan Catalunya havia intentat separar-se d’Espanya, els resultats havien estat la desfeta i el desastre. Era una analogia fal·laç i tramposa, perquè l’octubre de 1934 Companys no va proclamar cap independència ni va voler separar-se de la República Espanyola sinó, ben al contrari, rectificar-ne el rumb polític en aliança amb el PSOE i amb les altres esquerres hispàniques. També ho era perquè, contra la voluntat del president, aquell dia hi va haver diversos enfrontaments armats amb desenes de morts i centenars de ferits, una circumstància que donaria algun fonament a les posteriors acusació i condemna contra el govern català pel delicte de “rebelión militar”. Del 2012 al 2017 no hi ha hagut res de tot això.

I, tanmateix, la reacció de l’Estat i l’establishment espanyol s’endevina molt més rancuniosa i venjativa que el 1934; estan decidits, per poc que puguin, a arranar el nacionalisme català per una generació, estil 1939, tot i que no amb els mateixos mètodes perquè ara no els poden utilitzar. No voldria minimitzar la repressió dels anys 1934-35, però sí recordar algunes coses. L’extrema dreta espanyola mai no va perdonar al general Batet la contenció democràtica amb què havia sufocat la proclama de Companys, la “feblesa traïdora” de no haver aprofitat l’ocasió per fer una escabetxada de separatistas; de fet, l’hi farien pagar amb la vida al cap de dos anys i mig. A nivell polític, els sis governs diferents que es van succeir a Madrid durant els 15 mesos posteriors al Sis d’Octubre eren massa febles per aplicar a Catalunya altra cosa que pedaços i draps calents, mesures sense cap capacitat per modificar hegemonies ideològiques.

Ara, en canvi, el “fatxenda intransigent” Rajoy -la descripció és de l’editorialista de The New York Times- se sent fort amb el suport del bloc PP-Ciutadans-PSOE, i confortat per una elit intel·lectual i mediàtica decidida a humiliar els catalans de tal manera que -Juan Luis Cebrián dixit- ja no es preguntin quan assoliran la independència sinó quan recuperaran l’autonomia. Els indicis d’aquesta atmosfera de victòria i de revenja, d’aquesta voluntat de fer un escarment que deixi una empremta duradora, són múltiples: des del clima al Senat divendres passat, quan s’hi va aprovar l’aplicació de l’article 155, fins a la unió sagrada de la premsa madrilenya, passant per la simptomàtica excitació de l’extrema dreta i els seus curiosos atavismes: l’altre dia assetjant Catalunya Ràdio a cops de pedra, l’11 de juliol de 1936 assaltant Unión Radio de València pistola en mà...

És tan intens, aquest desig de “fer un 1939” incruent o poc cruent, que estan disposats a destruir a la pràctica el mateix règim de 1978, tan elogiat de paraula. Els que mai no van creure en el títol VIII de la Constitució espanyola -per exemple, aquell José María Aznar que el 1979 advertia, al diari La Nueva Rioja, contra “las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades”- han vist en la crisi catalana l’oportunitat de desactivar el contingut autonomista de la carta magna, el pretext per a una contrareforma constitucional tàcita que, sota l’amenaça de l’article 155, disciplini i uniformitzi d’una vegada les maleïdes comunitats autònomes, i les dediqui a “hacer carreteras y poco más”, com va desitjar Rajoy quan era el líder de l’oposició.

Davant d’aquesta perspectiva, no podem ser ni ingenus ni puristes, ni seguir confiant càndidament en la Unió Europea. Ho diré sense embuts: l’independentisme, el conjunt del sobiranisme, la totalitat dels adversaris del 155 han de concórrer a les eleccions del 21 de desembre. ¿Que les ha convocades Rajoy sense legitimitat per fer-ho? D’acord. ¿Que caldrà veure les condicions de la precampanya i la campanya? Sens dubte. Però una cosa és segura: l’unionisme s’hi mobilitzarà com mai, l’Estat hi abocarà tot el que té per fer-ne un plebiscit -ara seran ells, els plebiscitaris- capaç d’esclafar el nacionalisme català durant 20 o 25 anys; i el donaran per vàlid -i Europa hi assentirà- encara que la participació sigui del 40% o menys. ¿S’imaginen quatre anys amb un Parlament monopolitzat per Cs, PP i PSC?

Els escrúpols i els dubtes són ben comprensibles, però potser la història pot oferir alguna lliçó. El febrer de 1936 l’autonomia restava suspesa, a la Generalitat hi havia un pseudogovern titella, Companys i els seus consellers eren a presidi, hi havia exiliats i el país sortia d’un any llarg sota estat d’excepció. En aquest marc, i davant la convocatòria electoral, es va formar el Front d’Esquerres de Catalunya. Hi confluïen de comunistes a liberals, d’independentistes a discrets autonomistes, de rabassaires a empresaris, tots units pel rebuig de la repressió i la defensa de la dignitat col·lectiva, amb el retorn de presos i exiliats al capdamunt del programa. Van obtenir el 60% dels vots.

stats